- Per què?

- Bé, com deu recordar, els membres d’aquesta associació compraven la rampinya i Betum la retornava a la Zona. “Tornem al diable el que pertany al diable.” De moment, no hi ha res per comprar, i, a més a més, el nou director de la sucursal ha aviat la policia contra ells.

- Ja ho veig -va dir el senyor Lemchen-. I els joves?

- Els joves… Van i vénen. Hi ha cinc o sis persones amb una mica d’experiència, però aquest darrer temps no tenen compradors, així que s’han dispersat. A poc a poc, els estic donant… Suposo, patró, que l' stalkerismeestà pràcticament acabat a la meva Zona. Els vells ja no hi són, els joves no en saben gens, i a més a més, el prestigi de la professió ja no és el que era. La tecnologia progressa i ara tenim stalkersautomàtics.

- Sí, sí, n’he sentit parlar -va dir el senyor Lemchen-. Tot i així, aquests autòmates no justifiquen encara l’energia que consumeixen. O m’equivoco?

- És qüestió de temps. Aviat ho justificaran.

- Quan, aviat?

- D’aquí cinc o sis anys…

El senyor Lemchen va tornar a sacsejar el cap.

- Per cert, vostè no deu estar al corrent encara, però l’adversari també ha començat a fer servir els stalkers autòmates.

- A la meva Zona? -va preguntar Nunan, desconcertat.

- A la seva també. A la seva tenen la base de Rexòpoli, transporten l’equip amb helicòpters per damunt de les muntanyes cap a les Gorges de la Serp, cap al Llac Negre, al peu del pic Bolder…

- Però és un territori desert -va dir Nunan, incrèdul-. Està buit per allà, què hi poden trobar?

- Poca cosa, molt poca. Però alguna cosa troben. Per cert, li ho he dit com una informació, això no és assumpte seu… Resumim les coses. A Marmont, gairebé no queden stalkersprofessionals. Els que resten, no tenen cap relació amb la Zona. Els joves s’han dispersat i comencen a ser amansits. L’adversari està anihilat, rebutjat, està amagat en algun lloc curant-se les ferides. No hi ha rampinya, i encara que n’hi hagués, no la compraria ningú. Ja fa tres mesos que no hi ha fugida clandestina de material provinent de la Zona de Marmont. És així?

Nunan no deia res. Ara -pensava-, ara m’enviarà a fregir espàrrecs. Però quina és la meva falta? I sí que en deu ser, de grossa. Au, vell capsigrany! No em facis llanguir…

- No he sentit la resposta -va pronunciar el senyor Lemchen i posà la mà sobre la seva orella arrugada i peluda.

- D’acord, patró -va dir Nunan ombrívolament-. Prou… Ja m’ha amanit prou, passem a la taula.

El senyor Lemchen va emetre un gruny indefinit.

- Vostè no té res a dir-me -va proferir amb una amargor inesperada-. Vostè es queda bocabadat davant la direcció, llavors imagini’s el que vaig sentir, jo, quan abans d’ahir… -Es va interrompre bruscament, s’aixecà i ranquejà cap a la caixa forta-. En fi, aquests darrers dos mesos, segons les nostres informacions, l’adversari va rebre més de sis mil unitats de material de les diferents Zones. -Es va aturar davant la caixa forta, acaricià el seu costat pintat i es girà bruscament cap a Nunan-. No es faci il·lusions! -va cridar-. Les empremtes digitals de Barbridge! Les empremtes digitals del Maltès! Les empremtes digitals de Ben el Nas Gros, i vostè ni ho ha considerat necessari de mencionar! Les empremtes digitals de Ben el Nas Gros i de Nan! Així està domant la joventut? Els “braçalets”! Les “agulles”! Les “baldufes blanques”! I, com si amb això no n’hi hagués prou, encara ves a saber quina mena d’“ulls de crancs”, de “sonalls d’ocells”, de “tovallons tronants”, que el diable se’ls emporti! -Es va interrompre de nou, tornà cap a la seva butaca, juntà els dits i preguntà amb cortesia-: Què en pensa vostè, Richard?

Nunan va treure el mocador i s’eixugà el coll i la nuca.

- No en penso res -va dir honestament-. Perdoni, patró, però de moment… Deixi’m respirar… Barbridge? Barbridge no té cap relació amb la Zona! Estic al corrent de cada pas que fa! Organitza festes de mam i picnics sobre els llacs, es folra i no li calen més quartos… Disculpi, ja sé que estic dient bestieses, però li asseguro que no perdo Barbridge de vista des que ha sortit de l’hospital…

- No el vull entretenir més -va dir el senyor Lemchen-. Li dono el termini d’una setmana per tal de presentar les seves conclusions sobre el tema següent: com cau el material de la nostra Zona a les mans de Barbridge… i de tots els altres. Adéu!

Nunan es va aixecar, va saludar d’una manera força maldestre el perfil del senyor Lemchen i, eixugant-se contínuament la suor que li regalimava pel coll, sortí a la sala d’espera. El jove morè fumava, tot contemplant passivament les entranyes de l’aparell electrònic. Va llançar una mirada distreta sobre Nunan; els seus ulls estaven buits, girats cap a l’interior.

Richard Nunan va enfonsar-se el barret de qualsevol manera, es ficà l’impermeable sota el braç, i va sortir. Em sembla que no m’ha passat mai una cosa semblant -va pensar, atabalat-. Així que Ben el Nas Gros! Ja ha tingut temps de fer-se atribuir un malnom… Però quan? Una criatura, un galifardeu… No, no és això… I tu, vella bèstia sense cames! Voltor! Com m’has pogut enredar?

Com aquella vegada a Singapur quan em van fotre de cara contra una taula i la nuca contra una paret…

Va pujar al cotxe i durant una estona no entenia res, buscant l’encesa en el quadre de comandaments. L’aigua li gotejava del barret sobre els pantalons, així que se’l va treure i sense mirar el va tirar cap enrere. La pluja inundava el parabrises i per alguna estranya raó Richard Nunan s’imaginava que era precisament a causa d’això que no sabia què fer. Quan ho va entendre, es va donar un cop de puny en el front calb. Li va anar bé. Es va recordar de seguida que tenia la “bateria” a la butxaca. Una bateria eterna. Calia treure-la de la butxaca i encaixar-la, i aleshores, almenys, podria anar en algun lloc, lluny d’aquesta casa, on el vell ase segurament l’observava des de la finestra…

La mà de Nunan amb la bateria es va aturar a mig camí. Bé. Ara sé com a mínim per qui començar. Es clar, començaré per ell. Ai, i com començaré per ell! Amb quin plaer procediré! Va engegar els eixugavidres i va anar al llarg de l’avinguda, gairebé sense veure ningú davant d’ell, però calmant-se a poc a poc. Tant li fa. Que sigui com a Singapur. De fet, a Singapur, al final tot es va arreglar… Bé, li havien fotut una vegada la cara contra la taula, i què? Podria haver estat pitjor. Podria haver estat no la cara, ni la taula, sinó una cosa amb punxes… Bé, no ens allunyem del tema. On és el meu palau? No s’hi veu gens ni mica… Ah! Aquí el tenim!

L’hora era inoportuna, però l’establiment “Cinc Minuts” brillava amb tots els llums, rivalitzant amb “Metròpoli”. Espolsant-se com un gos quan surt de l’aigua, Richard Nunan va entrar a la sala brillantment il·luminada que pudia a tabac, a perfum i a xampany agre. El vell Bennie, encara sense el vestit de servent, estava assegut davant d’un taulell esbiaixat en relació a la porta i devorava alguna cosa amb la forquilla dins del puny. Davant d’ell, amb els pits enormes entre els gots buits, regnava Madame; amb aire afligit mirava com menjava. La sala encara no estava arreglada després de la nit anterior. Quan Nunan va entrar, Madame immediatament va girar cap a ell el seu rostre ample emblanquinat, al principi poc content, que de seguida es va fondre en un somriure professional.

- Oh! -va pronunciar amb veu baixa-. No pot ser, el senyor Nunan en persona! Enyora les nenes?

Bennie seguia manducant, estava sord com una tàpia.

- Hola maca! -va contestar Nunan, tot apropant-s’hi-. Què faria amb les nenes si tinc davant meu una dona de debò?

Al final Bennie el va veure. La màscara horrible, coberta de cicatrius blaves i carmesí, es torçava amb esforç en un somriure de benvinguda.

- Hola, patró! -va dir, ronc-. Ha vingut a eixugar-se?

Com a resposta, Nunan va somriure i va fer un gest amb la mà. No li agradava parlar amb Bennie: estava obligat a cridar tota l’estona.