Va passar algun temps i uns pensaments més o menys coherents van sorgir en el seu magí. Bé, ja està, va pensar malgrat ell. El camí està lliure. Ara ja hi podia anar, però més valia esperar una mica. No seria la primera vegada que les “trituradores de carn” juguessin una mala passada. De totes maneres, havia de pensar. Reflexionar, una ocupació gens habitual, aquest és el problema. Què és això de reflexionar? Reflexionar significa espavilar-se, preparar bé el cop, posseir, però tot això aquí no era vàlid…

Bé, Tití, el pare… Arreglar tots els comptes, fer a miques els fills de puta, fer-los menjar merda, com n’he menjada jo… No, no és això, Pèl-roig, no és això… Bé, sí que és això, però què significa tot plegat? Però què vull, en el fons? Perquè això són renecs, i no pensaments. Es va sentir glaçat per un pressentiment esgarrifós i, saltant-se de cop una pila de consideracions que estaven encara davant d’ell, es va donar una ordre ferotge: escolta, Pèl-roig, no te n’aniràs d’aquí fins que no trobis alguna cosa valuosa, la petaràs aquí, al costat d’aquesta bola, et fregiràs aquí, et podriràs, però no te n’aniràs…

Déu meu, però on són les meves paraules i els meus pensaments? Es va clavar un cop de puny violent a la cara. -Si durant tota la meva vida no he tingut més que un pensament! Espera, però Kiril m’havia dit alguna cosa… Kiril! -Removia febrilment els seus records, en sorgien paraules familiars i d’altres que no ho eren tant, però no era això, perquè no eren paraules allò que havia heretat de Kiril, no, eren imatges confuses, molt bones però del tot improbables…

Infàmia, infàmia… Aquí també m’han tingut, m’han deixat sense llengua, els podrits… La púrria… Jo era part de la púrria i ara, envellit, hi pertanyo per sempre… Això no hauria d’existir! Sents? Que en el futur sigui prohibit d’un cop per sempre! L’home ve al món per tal de pensar -aquí tenim, Kiril, per fi!…-. Però el que ocorre és que no hi crec. Abans no hi creia i ara no hi crec tampoc i no sé per a què un home ve al món. Ve al món i prou. Menja el que li cau a la mà. Que tots nosaltres estiguem bé de salut i que tots ells la petin. Però qui som nosaltres? I qui són ells? No entenc res. Jo sóc bo -Barbridge és dolent, Barbridge és bo -l’Ullerós és dolent, Ronc és bó- tothom és dolent, només que Ronc pensa, l’idiota, que se’n podrà sortir a temps… Ai Déu, quin merder! Tota la vida lluitant contra Quarterblood, i ell, tota la seva vida, lluitant contra Ronc; i de mi, idiota perdut que sóc, no volia sinó una cosa: que deixés l' stalkerisme.Però com el puc deixar si haig d’alimentar la meva família? Anar a treballar? I si no vull treballar per a vosaltres, si el vostre treball em fa fàstic, ho podeu comprendre? El que jo crec és que si una persona treballa entre vosaltres, sempre acaba pencant per a un de vosaltres, és un esclau i res més, mentre que jo, jo sempre volia ser jo mateix, pel meu compte, per poder enviar-vos tots a la merda, amb la vostra angoixa i el vostre avorriment…

Es va empassar les darreres gotes de conyac i llançà el flascó contra el terra amb totes les forces. El flascó va saltar, brillant al sol, i rodà cap a alguna banda; el va oblidar de seguida. Estava assegut, tapant-se els ulls amb les mans i ja no intentava ni de comprendre ni de trobar. Desitjava veure les coses tal com havien de ser, però de nou no veia res més que màscares, màscares i més màscares… feixos de bitllets, ampolles, una pila de draps que una vegada havien estat un home, columnes de xifres… Sabia que tot això s’havia de destruir, tenia ganes de destruir-ho, però endevinava que si destruïa tot això, no quedaria res més, només terra llisa i nua. De la desesperació i la impotència va tornar a tenir ganes de recolzar la seva esquena contra la bola, apartant el cap. Es va aixecar, s’espolsà maquinalment els pantalons i començà a baixar cap a la pedrera.

El sol cremava, unes taques rogenques flotaven davant dels seus ulls, l’aire tremolava al fons de la pedrera, i en aquesta tremolor la bola semblava fer bots, com una boia en les onades. Va passar de llarg la pala, aixecava els peus ben amunt i vigilava de no trepitjar les “esquitxades negres” i després, enfonsant-se en la grava, es va arrossegar de biaix a través de tota la pedrera cap a la bola que ballava i li feia l’ullet. Estava banyat en suor, sufocat de calor, però alhora tremolava de calfreds amb tanta violència que semblava com si tingués ressaca, mentre que la pols de guix li grinyolava entre les dents. Ja no intentava pensar. No feia res més que repetir mentalment, amb desesperació, com una pregària: Sóc un animal, ja ho veus, sóc un animal. No sé parlar, no m’han ensenyat a parlar, no sé pensar, els malparits no m’han ensenyat a pensar. Però si de debò ets així com diuen… totpoderosa, fent complir qualsevol desig, comprenent-ho tot, doncs busca bé en mi! Mira bé en la meva ànima, jo sé que hi ha tot allò que et cal. Ha de ser-hi. Perquè la meva ànima, no l’he venuda mai a ningú. És meva, és humana! Extreu de mi el que desitjo, perquè és impossible que els meus desigs siguin dolents!… Maledicció! No puc inventar res més, només repetir les paraules que havia pronunciat ell: FELICITAT PER A TOTHOM, GRATUÏTAMENT, I QUE NINGÚ NO RETORNI PRIVAT DE RES!

Vam començar a treballar en aquesta novel·la a partir d’una situació en què ens vam trobar casualment. Fa quinze anys, a començaments de la tardor, passejàvem per un bosc i, de cop i volta, vam anar a parar en una clariana on, pel que es veia, feia poc temps hi havien acampat uns excursionistes. A jutjar per les aparences, anaven en automòbil, i, a més, eren força descuidats. L ’herba estava marcada en diverses direccions per les petjades dels pneumàtics. Arreu hi havia troços de paper greixós d’aquell d’embolicar. Al costat d’una gran soca resplendien una colla d’ampolles de cervesa buides. Més enllà hi havia un got trencat. Sota un arbust s’hi veia una llauna d’oli lubrificant. Els tions de la foguera encara fumejaven dèbilment, enmig s’hi veia una pila de transistor, entre les cendres de les branques carbonitzades, i deixalles indeterminades. Segurament, si algú ho hagués volgut, hagués pogut trobar una navalla de nou fulles, o un encenedor o, fins i tot, algun estri de neteja personal… Quantes coses queden enmig del bosc després que els homes hi hagin passat! Sobretot si són desendreçats i frívols, i no pensen en res més que en els seus petits afers. I vet aquí com se’ns va acudir la idea: ¿Com deurien veure tot això els nostres germans petits, formigues, escarbats, papallones, granotes, llangardaixos, libèl·lules, i tots els que amb precaució s’arrosseguen, treuen el cap i emprenen el vol en aquella clariana, quan el sorollós grup d’excursionistes se n’havia anat? ¿I com ho veuríem nosaltres, els homes, si una supercivilització escollís la nostra terra per fer-hi el seu picnic? Així vam inventar una situació que esdevingué molt rica. Es rodejà d’idees i reflexions i va donar origen a la trama, als protagonistes, a tot un país imaginari en el que es desenvolupa l’acció de la novella “Picnic a la vora del camí". La novel·la té molts aspectes. No és difícil dir quin és el més important, però en canvi, fàcilment ens oferim a destacar el més evident: no voldríem que ni avui ni demà la humanitat es trobés amb una supercivilització. No veiem que aquest encontre pugui reportar cap avantatge, pero si que podem intuir moltes calamitats i disgustos que poden derivar-se’n. Per això veiem amb alarma i desaprovació el treball que desenvolupen els científics actuals ocupats en el problema de les comunicacions extraterrestres, amb l’agravant que no ens agrada que s’enviïn periòdicament senyals reiterades cap al cosmos de la mena Som aquí! Veniu cap aquí! I no és que tinguem por a les guerres galàctiques, a l’esclavitud de la terra, a la destrucció de la humanitat per superrobots i altres horrors descrits en els llibres de ciència ficció barroera. Tot això són ximpleries, i, n’estem segurs, les supercivilitzacions no es dediquen a les ximpleries. Creiem que la humanitat encara no està preparada per a tal encontre. Està desunida. Pateix multitud de tares socials. Camina per la via del progrés fent tentines sota el llast del passat, sempre amb el risc de fer una passa en fals i fent-la de tant en tant. Fóra massa fàcil que es desviés d’aquest camí si hi hagués una intervenció imprudent des de fora. La novel·la Picnic a la vora del camí és una de les nostres preferides. Molts lectors l’han acollida, també, amb estima i ha estat traduïda a més de dues dotzenes de llengües. Ens plau molt que ara es publiqui en català. Que la lectura us sigui agradable! Arkadi Strugatski Boris Strugatski Leningrad, 8 d’agost de 1986