- On és el meu gerent, nois? -va preguntar.

- A la seva cambra -va contestar Madame-. Demà s’han de pagar els impostos.

- Ah! aquests impostos! -va dir Nunan-. Bé. Madame, li demanaré que em prepari la meva copa preferida. Tornaré de seguida.

Caminant sense fer soroll sobre una gruixuda catifa sintètica, va passar pel corredor, va girar en una petita bifurcació poc visible i, sense trucar, va obrir una porta coberta de cuir.

Kanaixa l’Ossut estava assegut davant d’una taula i examinava en un petit mirall un gra que li havia sortit al nas. Tant se li en feia que l’endemà hagués de pagar els impostos. Sobre la taula, davant d’ell, hi havia un petit pot amb pomada i un got amb un líquid transparent. Kanaixa l’Ossut va aixecar cap a Nunan els seus ulls injectats de sang i va fer un salt, deixant caure el mi-rail. Sense dir res, Nunan es va asseure en una butaca davant d’ell i durant una estona es va quedar mirant aquell poca-vergonya, tot escoltant com murmurava alguna cosa sobre aquesta maleïda pluja i el seu reumatisme. Després va dir:

- Tanca la porta amb clau, maco.

L’Ossut, martellejant el terra amb els seus peus plans, va córrer cap a la porta, va girar la clau i tornà cap a la taula. Semblant a una muntanya de pèls, dominava Nunan i mentre aquest parlava, li mirava la boca amb devoció. Nunan continuava examinant-lo amb les seves parpelles lleugerament aclucades. Després, sense saber per què, es va recordar que el veritable nom de Kanaixa l’Ossut era Rafael. Va rebre el sobrenom d’Ossut a causa dels seus punys ossuts, monstruosos, blaus, vermells i nus, que emergien dels pèls espessos que li cobrien els braços com si fossin una màniga. Ell es va anomenar a si mateix Kanaixa creient fermament que era el nom tradicional dels grans tsars -mongols. Rafael. Bé, doncs, Rafael, comencem.

- Com va tot! -va preguntar amablement.

- Tot va molt bé, patró -va contestar ràpidament Rafael l’Ossut.

- Has ofegat l’escàndol de la Comandància?

- Hi he gastat cent-cinquanta bitllets. Tothom està content.

- En aquest cas, me’n deus cent-cinquanta -va dir Nunan-. És culpa teva, amic. Havies de vigilar.

L’Ossut va fer un posat de desgraciat i sotmès, mentre obria els braços enormes.

- S’hauria de canviar el parquet de la sala -va dir Nunan.

- A les seves ordres.

Nunan va callar una estona, fent una ganyota.

- La rampinya -va dir abaixant la veu.

- N’hi ha una mica -va proferir l’Ossut, també abaixant la veu.

- A veure.

L’Ossut es va precipitar cap a la caixa forta, va treure’n un paquet, el posà davant de Nunan sobre la taula i el va obrir. Amb el dit, Nunan va tocar la petita pila d’“esquitxades negres”, agafà un “braçalet”, l’examinà de tots els costats i el tornà al seu lloc.

- Això és tot? va preguntar.

- La gent ja no porta res -va dir l’Ossut amb un to culpable.

- No porten res… -va repetir Nunan.

Va apuntar amb cura, i, amb totes les forces, va llançar la punta de la seva sabata en el tou de la cama de l’Ossut. Aquest va deixar anar un crit, volia saltar per agafar-se el lloc que li feia mal, però de seguida es va tornar a posar dret, els braços al llarg del cos. Aleshores Nunan va fer un salt, com si algú li hagués donat una empenta a l’esquena, va agafar l’Ossut pel coll de la camisa i el va fer recular, tot clavant-li cops de peu, giravoltant els ulls i murmurant insults. Gemegant i llançant el cap enrere com un cavall que té por, l’Ossut reculà fins que va caure sobre el sofà.

- Així que treballes per dos patrons, fastigós? -rondinejà Nunan directament als seus ulls, blancs d’espant-. Voltor està inundat de rampinya, mentre que a mi, me n’ofereixes unes boles en un bocí de paper? -Amb tota la ràbia va pegar l’Ossut a la cara, apuntant al gra del nas-. Et podriràs a la presó! Et faré viure en la merda pudent!… Te’n penediràs d’haver nascut! -Va tornar a donar-li un cop en el gra-. D’on ve la rampinya de Barbridge? Per què la porten a ell i a tu no? Qui la porta? Per què no en sé res? Per a qui treballes, porc fastigós? Contesta!

L’Ossut va obrir i tancar la boca sense articular cap so. Nunan el va deixar, tornant cap a la seva butaca, es va asseure i posà les cames sobre la taula.

- I doncs? -va dir.

L’Ossut va aspirar sorollosament la sang que li vessava del nas i va contestar:

- Déu és el meu testimoni, patró… Què li passa? D’on podria treure la rampinya Voltor? No en té, de rampinya. Avui dia ningú no en té…

- Vols contradir-me? -va preguntar Nunan amb amabilitat, baixant els peus de la taula.

- I ara, patró… Déu és el meu testimoni… -va dir l’Ossut ràpidament-. Que la terra se m’empassi. Com el podria contradir! Mai no hi hauria pensat…

- Et fotré fora -va dir Nunan lúgubrement- No saps treballar. Què vols que faci amb un paio com tu? En tindria deu com tu, per vint-i-cinc bitllets. En aquest assumpte necessito un home de debò.

- Esperi, patró -va dir l’Ossut assenyadament, mentre la sang se li escampava per la cara-. Per què es llança així sobre mi, sense explicar res… Intentem veure-hi clar… -Va tocar prudentment el gra sobre el nas-. Vostè diu que Barbridge té molta rampinya? No en sé res. Amb perdó, algú li deu haver mentit. En aquest moment no en té ningú. Ara ningú no va a la Zona, a part d’alguns bordegassos, però ells no en tornen. No, patró, algú li ha pres el pèl.

Nunan el va mirar de gairell. Efectivament, semblava que l’Ossut ho ignorava tot. I, per altra banda, quin interès tindria a mentir? Amb Barbridge no es guanyen gaires calés.

- Aquells picnics seus, surten a compte? -va preguntar.

- Els seus picnics? No gaire. No es pot dir que guanyi quartos a cabassos. Ara ja no queden negocis interessants a la ciutat.

- I on els fa, aquests picnics?

- On els fa? A diversos llocs. Al peu de la muntanya Blanca, a les Caldes, al costat dels llacs de l’Arc de Sant Martí…

- I quins clients té?

- Quins clients? -L’Ossut es va tornar a tocar el gra, mirà els dits i va dir d’un to confidencial-: Si vostè té ganes de muntar un negoci semblant, patró, no li ho aconsello. No podrà res contra Voltor.

- Per què no?

- Els clients de Voltor són: cascs blaus, u; oficials del Comandament, dos; turistes del “Metròpoli”, tres. A més a més, ell ja ha muntat la seva publicitat. Els nois d’aquí també van amb ell… De debò, patró, és millor no embolicar-s’hi…

- Els d’aquí van també amb ell?

- Sobretot els joves.

- I què es fa en els seus picnics?

- Què es fa? S’hi va amb autocars. En el lloc, hi ha tendes de campanya, un petit restaurant, música… Cadascú es diverteix a la seva. Els oficials més aviat amb les noies, els turistes prefereixen mirar la Zona, perquè si és a les Caldes, la Zona és a dues passes, en línia recta, davant la Fissura de Sofre… Voltor hi havia dispersat ossos de cavalls, així que els miren amb binocles…

- I els que són d’aquí?

- Els d’aquí? Naturalment, per a ells tot això no resulta gaire interessant. Es diverteixen com poden…

- I Barbridge?

- Barbridge, què? És com tothom.

- I tu?

- Què vols dir, jo? Jo sóc com tots els altres. Vigilo que no abusin de les meves noies… En fi, com tothom.

- I quant de temps duren, aquests picnics?

- Depèn. A vegades tres dies, a vegades tota la setmana.

- I quant val, aquest plaer? -va preguntar Nunan, amb el cap en un altre lloc. L’Ossut contestava, però Nunan no se l’escoltava. Ja veig on m’he equivocat -va pensar-. Uns dies, unes nits… en aquestes condicions és pràcticament impossible vigilar Barbridge, encara que tinguis només això com a objectiu. De totes maneres, no s’entén. Si ell no té cames, i allò d’allà són congosts de muntanyes… No, aquí hi ha alguna cosa rara…

- Qui dels habitants locals hi va regularment?

- Qui dels locals? Ja ho he dit: sobretot els joves. Ben Galevi, Rajba… Tsapfa el Pollet. A vegades el Maltès. Una companyia alegre. Ho anomenen l’“escola del diumenge”. Bé, diuen, anem a l’“escola del diumenge”? Hi van sobretot per les turistes velles i guanyen bona pasta. Per exemple ve una vella d’Europa…