- Bé, aquí el tenim -va pronunciar lentament-. Passi, segui.

Nunan va cercar amb la mirada on podria asseure’s i no va descobrir res més que una cadira dura amb el respatller recte, amagada darrere la taula. Es va asseure sobre el marge de la taula. Per alguna raó, el seu humor alegre va desaparèixer de seguida i ell mateix no en sabia el motiu. De sobte es va adonar que no li dirien lloances. Més aviat el contrari. El dia de la ira, va pensar amb filosofia i es va preparar pel pitjor.

- Vol fumar? -li proposà el senyor Lemchen, recolzant-se de nou a la butaca.

- Gràcies, no fumo.

El senyor Lemchen va sacsejar el cap com si els pitjors dels seus pressentiments haguessin resultat justos, va juntar davant el seu rostre l’extrem dels seus deu dits i contemplà durant una estona la figura geomètrica així formada.

- Suposo que no parlarem dels assumptes jurídics de la casa Mitsubishi Densi -va pronunciar al final.

Era una broma. Richard Nunan va somriure amb afany i va dir:

- Com vulgui.

Seure sobre la taula resultava extremadament incòmode; els seus peus no arribaven a terra.

- Desgraciadament li haig d’anunciar, Richard -va dir el senyor Lemchen- que el seu informe va produir una impressió extremadament favorable a les altures.

- Hmm… -va proferir Nunan. Ja comencem, va pensar.

- Estaven a punt d’atorgar-li una condecoració i tot -va continuar el senyor Lemchen-, però jo vaig proposar que esperessin. I vaig fer bé. Vostè em preguntarà per què vaig manifestar aquesta prudència aparentment excessiva.

- Suposo que tenia els seus motius -va dir Nunan amb veu baixa.

- Sí que els tenia. Què n’ha resultat del seu informe, Richard? El grup “Metròpol” està liquidat. Gràcies als seus esforços. El grup “Floreta verda” està agafat en la seva totalitat. Feina brillant. També la vostra. Els grups “Ventall”, “Quasimodo”, “Músics ambulants” i d’altres dels quals no recordo els noms s’han liquidat ells mateixos, perquè veien que els agafarien en un dia o dos. Així va ocórrer la cosa, està confirmada lligant caps de la informació. El camp de batalla està net. A causa de vostè, Richard. L’adversari s’ha batut en retirada, amb desordre i amb grans pèrdues. He exposat bé la situació?

- En tot cas -va pronunciar Nunan amb prudència-, durant els tres últims mesos ja no hi ha hagut més fugida de material de la Zona a través de Marmont… Almenys segons les meves informacions -va afegir.

- L’adversari s’ha batut en retirada, oi?

- Si vostè insisteix precisament en aquesta expressió… Sí.

- No! -va dir el senyor Lemchen-. El que passa és que aquest adversari no es bat mai en retirada. Ho sé segur. Com que vostè va córrer tant a enviar-nos un informe de victòria, Richard, ens ha donat una prova d’immaduresa. És per això mateix que vaig proposar de retardar la seva condecoració.

Que se’n vagi a fer punyetes, la teva condecoració -va pensar Nunan, balancejant el peu i mirant lúgubrement la punta de la seva sabata-. A prendre pel sac, amb la teva condecoració! Un moralista, un educador, això ets. Sense tu sé perfectament amb qui faig el tracte, i no ens calen els teus sermons per saber quin adversari tinc. Digues més aviat, senzillament i clarament: on i com m’he equivocat… què han fotut encara aquests malparits… on han trobat els punts febles… però sense preàmbuls, no sóc cap mena de galifardeu, tinc més de cinquanta anys i no he vingut aquí per a les teves condecoracions…

- Ha sentit parlar de la Bola d’or? -va preguntar de sobte el senyor Lemchen.

Òndia -va pensar Nunan amb irritació-. Què té a veure la Bola d’or amb tot això? Que el dimoni se t’emporti amb la teva manera d’enraonar…

- La Bola d’or és una llegenda -va dir amb veu cansada-. Una construcció mítica de la Zona que té la forma i l’aspecte d’una bola d’or, destinada a complir els desigs de la gent.

- Qualsevol desig?

- Segons el text canònic de la llegenda, qualsevol. Tot i així, hi ha variants…

- Bé -va pronunciar el senyor Lemchen-. I què n’ha sentit dir de la “llàntia de la mort”?

- Fa vuit anys -va continuar Nunan amb desgana-, un stal-keranomenat Stephan Norman, de malnom l’Ullerós, va treure de la Zona una mena de dispositiu que representava, en la mesura de la nostra competència, un sistema d’emissors de raigs mortals per als organismes terrestres. Aquest Ullerós va oferir el dispositiu a l’institut. No es van posar d’acord sobre el preu. L’Ullerós va anar a la Zona i no va tornar. Ningú no sap on es troba el dispositiu actualment. Els de l’institut encara ara s’estan estirant els cabells. Hugh del “Metròpoli”, que vostè coneix, va proposar qualsevol suma per tenir aquest aparell.

- Això és tot? -va preguntar el senyor Lemchen.

- Tot -va contestar Nunan. Observava amb ostentació el despatx. La sala era avorrida, no hi havia res d’especial.

- Bé -va dir el senyor Lemchen-. I què ha sentit dir de l’“ull de cranc”?

- Quin ull?

- De cranc. Un cranc. Sap? -El senyor Lemchen va bellugar els dits com unes estisores-. Amb alicates.

- És la primera vegada que en sento parlar -va dir Nunan.

- Bé, i què sap dels “tovallons tronants”?

Nunan va baixar de la taula i es posà dret davant de Lemchen, amb les mans a les butxaques.

- No en sé res -va dir-. I vostè?

- Desgraciadament, jo tampoc. Ni de l’“ull de cranc”, ni dels “tovallons tronants”. Tot i així existeixen.

- A la meva Zona? -va preguntar Nunan.

- Segui, segui -va dir el senyor Lemchen, agitant la mà-. La nostra conversa només acaba de començar.

Nunan donà la volta a la taula i es va asseure a la cadira dura amb respatller recte.

“Què vol?” -va pensar febrilment-. “Què son aquestes històries? Segurament deuen haver trobat alguna cosa a les altres Zones i ell, merdós, m’està embolicant la closca. No li he caigut mai bé, el vell ase no acaba d’oblidar aquell poema…”

- Continuem el nostre petit examen -va declarar Lemchen. Es va arrepapar en la butaca i mirant el sostre va preguntar-: Com està el vell Barbridge?

- Barbridge? Voltor Barbridge està sota vigilància. Està mutilat, però no li falten els diners. No té cap lligam amb la Zona. És amo de quatre bars, una escola de dansa i organitza picnics per als oficials de la guarnició i per als turistes. La seva filla Dina, porta una vida dissipada. El fill, Artur, tot just ha acabat els estudis de dret.

El senyor Lemchen va sacsejar el cap amb satisfacció.

- Està claríssim -va afalagar-. I què s’ha fet de Creont el Maltès?

- És un dels pocs stalkersencara actius. Estava lligat amb el grup “Quasimodo”, ara porta la rampinya a l’institut, a través del meu intermediari. El deixo en llibertat: un dia, algú s’empassarà l’ham. El problema és que últimament beu molt i em temo que no durarà gaire.

- Contacta amb Barbridge?

- Li fa la cort a Dina. Sense èxit.

- Molt bé -va dir el senyor Lemchen-. I què hi ha de nou amb Shuhart el Pèl-roig?

- Va sortir de la presó fa un mes. Té diners. Ha intentat emigrar, però… -Nunan callà-. En fi, té problemes de tipus familiar. Ara no té la Zona al cap.

- Això és tot?

- Tot.

- No és gaire -va dir el senyor Lemchen-. I com estan els assumptes de Carter l’Afortunat?

- Ja fa anys que no és stalker.Ven automòbils de segona mà i té un taller on modifica els cotxes perquè vagin amb “bateries”. Té quatre fills. La seva dona va morir fa un any. I la sogra.

Lemchen va sacsejar el cap.

- Quins stalkershe oblidat? -va preguntar amablement.

- Ha oblidat Jonathan Miles, de malnom Cactus. Actualment és a l’hospital on està morint de càncer. I també ha oblidat Betum…

- Ah, sí, què fa Betum?

- Betum no ha canviat -va dir Nunan-. Té un grup de tres persones. Es passen setmanes a la Zona. Tot el que troben, ho destrueixen allà mateix. Pel que fa a la seva Associació d’Àngels Guerrers, ja no existeix.