- Doncs si jo no fos aquí, els bons equips no arribarien tan sovint -va protestar Nunan-. A més a més, vostès els científics, no fan més que fer malbé els bons equips i després presenten reclamacions, i qui els cobreix, aleshores? Per exemple…

El telèfon va sonar i Nunan, oblidant Valentin de seguida, va agafar l’aparell.

- Senyor Nunan? -va demanar la secretària-. El senyor Lemchen pregunta per vostè.

- Passi-me’l.

Valentin es va aixecar, deixà la burilla al cendrer, agità dos dits al costat de la templa en signe d’adéu i se n’anà: baixet, recte, ben proporcionat.

- Senyor Nunan? -en l’aparell es va sentir una veu familiar, lenta.

- Digui’m.

- Costa trobar-lo al despatx, senyor Nunan.

- Hem rebut una nova sèrie de…

- Sí, ja ho sé. Senyor Nunan, he vingut per poc temps. Hi ha algunes qüestions que m’agradaria parlar amb vostè personalment. Em refereixo als últims contractes de “Mitsubishi Densi”. L’aspecte jurídic.

- Estic a la seva disposició.

- Llavors, si no té inconvenient, d’aquí mitja hora a les nostres oficines. Li sembla bé?

- Perfectament. D’aquí trenta minuts.

Richard Nunan va penjar el telèfon, s’aixecà i, fregant-se les mans gruixudes, es va passejar pel despatx. Fins i tot es va posar a cantar una cançó de moda, però va fer un gall i va riure’s amablement de si mateix. Després va agafar el barret, es va tirar l’impermeable sobre el braç i passà a la sala d’espera.

- Nena -li va dir a la secretària-, vaig a ocupar-me dels clients. Comandi la guarnició, protegeixi bé la fortalesa, com diuen, i jo li portaré xocolata.

La secretària es va posar radiant. Nunan li va enviar un petó i volà al llarg dels corredors de l’institut. Diverses persones van intentar agafar-lo pel faldó de l’americana, però les va esquivar, contestava amb bromes, demanava que guardessin les posicions durant la seva absència, que vigilessin els punts de tir, que no es posessin nerviosos i, al cap i a la fi, sense que ningú el pogués agafar, va sortir de l’edifici volant i, amb un gest familiar, va fer onejar el seu passi doblegat davant dels nassos del sergent de servei.

Uns núvols baixos penjaven damunt la ciutat, feia xafogor, les primeres gotes insegures es trencaven en petites estrelles negres sobre l’asfalt. Nunan va córrer al llarg de la filera de cotxes cap al Peugeot, es llençà a dintre i, treient-se l’impermeable del cap, el va tirar sobre el seient del darrere. De la butxaca lateral de l’americana va treure una bateria, la va insertar en la presa d’alimentació i l’enfonsà fins al disparador. Després, bellugant-se, es va instal·lar d’una manera més còmoda al volant i va empènyer el pedal. El Peugeot va rodar sense soroll enmig del carrer i se n’anà cap a la sortida de l’avant-Zona.

De sobte va caure la pluja, de cop i volta, com si algú del cel hagués abocat un gran cubell d’aigua. El terra es va tomar relliscós i el cotxe patinava en les corbes. Nunan va posar en marxa els eixugavidres i va anar més a poc a poc. Així que l’informe va arribar a la seva destinació -va pensar-. Ara sentirem els afalacs. Bé, no tinc res en contra. M’agrada que m’afalaguin. Sobretot si és el senyor Lemchen en persona qui els fa. Que estrany, per què ens agrada tant que ens diguin coses maques? Si és que no donen diners. Fama? Quina fama? “S’ha tornat cèlebre: de moment, tres persones coneixien la seva existència.” Bé, diguem quatre, sense comptar Baileys. Quina criatura més divertida és l’home! Sembla que ens agrada la lloança per la lloança. Com als nens els agrada el gelat. És el complex d’inferioritat, ve’t-ho aquí. Les lloances recomforten els nostres complexos. Que ximple, déu n’hi do! Com em puc elevar davant els meus propis ulls? Em conec massa bé! Aquest vell gros Richard H. Nunan! De fet, què significa aquesta “H”? No li preguntaré pas al senyor Lemchem… Ah, sí, ja me’n recordo! Herbert. Richard Herbert Nunan. Ai ai ai, quina pluja!

Va tombar cap a l’avinguda Central i de sobte pensà: “Sí que ha crescut, aquesta petita ciutat, durant els darrers anys”. Ara hi ha aquests gratacels… Aquí n’estant construint un altre. Què serà, això? Ah, una sala de festes, el millor jazz del món, una casa de barrets, tot el que vulguis per als nostres valents turistes, sobretot per als vells, i per als nobles cavallers de la ciència… Mentrestant, els barris extrems es buiden.

Ja m’agradaria saber com acabarà tot això. Per cert, fa deu anys sabia exactament com s’havia d’acabar això. Els cordons invencibles. Un cinturó de terrenys buits de cinquanta quilòmetres d’amplada. Científics, soldats, i prou. Una úlcera esgarrifosa, aïllada sobre el cos del planeta… A més a més, tots tenien aquesta opinió, no només jo. Els fabulosos discursos que pronunciàvem! Els magnífics projectes de llei que suggeríem!… Mentre que ara, ja ni me’n recordo com aquesta resolució d’acer s’ha transformat de cop en gelatina de grosella. “D’una banda, no es pot no reconèixer, però de l’altra no es pot acceptar…” Em sembla que tot va començar el dia que els stalkersvan portar de la Zona les primeres “bateries”… Sí, crec que va ser llavors que tot va començar. Sobretot quan es va descobrir que es multiplicaven. L’úlcera va resultar menys horrible, fins i tot ja no era una úlcera, sinó una mena de cova de tresors… Ara ja ningú sap el que és això: una úlcera, una cova de tresors, una temptació diabòlica, una caixa de Pandora o alguna altra cosa… En treiem profit a poc a poc. Fa vint anys que s’afanyen, que s’hi gasten milions de milions, però encara no han pogut muntar un robatori organitzat. Cadascú fa els seus petits negocis, mentre que els científics proclamen amb aire d’importància: d’una banda no es pot no reconèixer, però de l’altra no es pot acceptar, perquè l’objecte número tal i tal, sotmès als raigs X sota un angle de divuit graus emet uns electrons quasi calorífics sota un angle de vint-i-dos graus… Al diable! De totes maneres, jo no viuré fins al. final de tot això…

El cotxe va passar davant la torre de Voltor Barbridge. A causa de la pluja, totes les finestres estaven il·luminades, al primer pis, a les cambres de la bella Dina, es veien parelles ballant. Deuen haver començat a l’alba, o encara no han acabat des de la nit anterior. És una nova moda a la ciutat, la de ballar dies sencers d’una tirada. Sí, hem criat una joventut forta, resistent i segura de si mateixa…

Nunan va aturar el cotxe davant un edifici més aviat lleig amb un rètol poc visible: “Estudi jurídic Korsh, Korsh i Symac”. Va treure i amagà a la butxaca la “bateria”, es va cobrir el cap amb l’impermeable, va agafar el barret i es llançà a tota velocitat cap a l’entrada, passant de llarg com una fletxa el porter enfonsat en el diari; va pujar l’escala coberta amb una alfombra gastada, va fer sonar els seus talons en el passadís ombrívol del primer pis, impregnat d’una olor específica de la qual durant un temps, havia intentat inútilment identificar la naturalesa, va obrir de bat a bat la porta al final del passadís i entrà a la sala d’espera. En el lloc de la secretària hi havia assegut un jove desconegut, molt morè. No portava americana i tenia les mànigues de la camisa arromangades. S’ocupava d’un dispositiu electrònic extremadament complicat, col·locat sobre la taula en el lloc de la màquina d’escriure. Richard Nunan va penjar l’impermeable i el barret en un clau, s’allisà amb les dues mans el que li quedava de cabells darrere les orelles i llançà un cop d’ull interrogatori sobre el jove. L’altre va sacsejar el cap afirmativament. Aleshores Nunan va obrir la porta del despatx.

El senyor Lemchen es va aixecar feixugament d’una gran butaca de cuir col·locada davant d’una finestra amb la cortina tancada. El seu rostre de general, rectangular, es va cobrir de petites arrugues que havien de significar un somriure amable, el sentiment del molt greu que li sabia el mal temps, o ganes d’estornudar difícilment reprimides.