Va penetrar en el seu garatge per un passadís secret, va aixecar, sense fer soroll, l’antic seient, va ficar la mà en el cistell, va treure prudentment el paquet del sac i se’l ficà a la butxaca interior de la seva americana. Després va despenjar d’un clau una antiga jaqueta de cuir, tota rascada, en un racó trobà un quepis tacat d’oli i se l’enfonsà sobre el front amb les dues mans. Uns estrets raigs de sol plens de brins de pols centellejant queien en la penombra del garatge a través dels forats de la porta. En el pati la canalla xisclava alegrement i calia anar-se’n perquè havia reconegut la veu de la seva filla. Llavors va posar l’ull contra el més gran dels forats de la porta i es quedà mirant una estona com Tití corria al voltant del nou gronxador, fent volar els seus dos globus; tres veïnes velles, amb la labor sobre els genolls, estaven assegudes al costat, sobre un banc, observant-la, els llavis premuts amb descontent. Intercanviaven les seves vils opinions, les males bruixes. Però la canalla jugava amb ella com si res, com si no hi hagués res d’especial, no era pas en va que ell els havia muntat tantes coses: un tobogan de fusta, una casa de nines, i ara el gronxador… El banc on estaven assegudes les males bruixes, també l’havia fet ell. “Bé”, va dir silenciosament. Es va apartar del forat, va llançar l’últim cop d’ull al garatge i s’endinsà per la boca d’accés.

En el barri sud-oest de la ciutat, a prop de la gasolinera abandonada al final del carrer Miner, hi havia una cabina telefònica. Qui la podia fer servir? Al voltant no hi havia res més que cases buides, amb finestres i portes tapades amb taulons, i més lluny, cap al sud, s’estenia a l’infinit el terreny pla de l’antic abocador de deixalles de la ciutat. Redrick va seure a terra a l’ombra de la cabina i ficà la mà per sota el terra. Palpant va trobar el paper oliós i polsegós i el mànec de la pistola, embolicada en aquest paper. La caixa de zenc amb cartutxos també era al seu lloc, així com la petita bossa amb els “braçalets” i la vella cartera amb documents falsos. L’amagatall estava en ordre. Aleshores es va treure la jaqueta de cuir i el quepis, va ficar la mà a la butxaca interior. Es va quedar assegut un moment, sospesant en el palmell de la mà el petit gerro de porcellana ple d’una mort inevitable. Llavors va sentir de nou com el tic li estirava la galta.

- Shuhart -va murmurar, sense sentir la seva pròpia veu-, què estàs fent, malparit? Ens ofegaran a tots amb aquesta cosa… -Va prémer amb la mà la galta que es movia amb el tic, però en debades-. Canalles -va dir dirigint-se cap als obrers que havien carregat els televisors-. Qui us ha demanat de fotre-us en el meu camí… l’hauria llençada, aquesta porqueria, allà d’on ha vingut, a la Zona, fent-me l’orni…

Va llançar al seu voltant un esguard ple d’angoixa. L’aire càlid tremolava damunt l’asfalt trencat; les finestres obstruïdes l’observaven, lúgubres, la pols s’arremolinava sobre el terreny despullat. Estava sol.

- Bé -va dir amb resolució-. Cadascú per a si mateix i Déu per a tots. En quedarem tips durant tot el que ens queda de viure…

Precipitadament, per no canviar d’idea, va ficar el gerro en el quepis i ho embolicà tot plegat amb la jaqueta de cuir. Després s’agenollà i, empenyent amb tot el cos, va fer inclinar la cabina telefònica. Va col·locar el paquet gruixut al fons del forat on encara quedava força espai lliure. Amb prudència va tornar a baixar la cabina, la balancejà amb les dues mans i s’aixecà, tot espolsant-se les mans.

- Prou -va dir-. S’ha acabat.

Va entrar dins la calor roent de la cabina, insertà una moneda i marcà el número.

- Guta -va dir-. No et capfiquis, si et plau. M’han tornat a agafar. -Va sentir el seu sospir convulsiu i de seguida va afegir-: Són ximpleries, em cauran sis o vuit mesos, més no… amb visites… Sobreviurem… Pel que fa als diners, en tindràs, te n’enviaran… -Ella seguia sense dir res-. Demà al matí et cridarà la policia, ens veurem allà. Porta Tití

- Vindran a escorcollar? -va preguntar ella sordament.

- I què? Tot està net. No pateixis… Tu, res, tu amb les orelles enlaire i el nas al vent. T’has casat amb un stalker,ara no et queixis. Bé, fins demà… Fixa-t’hi bé, jo no t’he trucat… Un petó.

Va penjar bruscament i es quedà uns segons immòbil, aclucant els ulls amb totes les forces, serrant les dents fins al punt que li brunzien les orelles. Després va insertar una altra moneda i marcà un altre número.

- Digui’m -va contestar Ronc.

- Sóc en Shuhart -va dir Redrick-. Escolti’m bé i no m’interrompi…

- Shuhart -es va sorprendre Ronc amb tota naturalitat-. Quin Shuhart?

- Li he dit que no m’interrompi! M’han agafat, he fugit i ara vaig a lliurar-me. Em cauran dos anys i mig o tres anys. La meva dona està sense diners. Vostè li assegurarà l’existència. Que no li falti de res, entesos? Queda ben clar? No gaire lluny del lloc on ens vam trobar amb vostè per primera vegada hi ha una cabina telefònica. És l’única que hi ha, no es pot equivocar. La porcellana és allà dintre. Agafi-la si vol, no l’agafi si no vol, però que a la meva dona no li falti de res. Encara ens queda molta feina per fer junts. En canvi, si torno i trobo que no ha jugat net… No li ho aconsello, entesos?

- Ho he entès tot -va dir Ronc-. Gràcies. -I després d’un breu silenci va preguntar-: Potser voldria un advocat?

- No -va contestar Redrick-. Que tots els diners vagin destinats a la meva dona. Adéu.

Va penjar, mirà al seu voltant, ficà les mans a les butxaques dels pantalons i, sense pressa, va enfilar el carrer Miner amunt, entre fileres de cases buides i tancades.

3. Richard Nunan, 51 anys. Representant dels proveïdors de l’equip electrònic de la sucursal marmontesa de l’IICE.

Richard Nunan estava assegut a l’escriptori en el seu despatx, tot dibuixant barrufets en el seu quadern enorme. Mentre ho feia, somreia amb compassió, brandava el cap i no escoltava el seu visitant. Senzillament estava esperant una trucada, mentre que el seu visitant, el doctor Pilman, li estava fent una amonestació. O més aviat volia convèncer-se que l’estava amonestant.

- Tot això, ho tindrem en compte, Valentin -va acabar dient Nunan, acabà el desè barrufet per fer-ne un número rodó i tancà el quadern-. Quin escàndol, de debò…

Valentin va estirar la seva mà fina i amb molta cura espolsà la cendra en el cendrer.

- I quina cosa tindrà en compte, exactament? -va preguntar amb cortesia.

- Tot això que vostè acaba de dir -va contestar Nunan alegrement, tirant-se cap enrere en la butaca-. Tot, fins l’última paraula.

- I què acabo de dir?

- Això no és important -va pronunciar Nunan-. Tot el que ha dit, ho prendrem en consideració.

Valentin (el doctor Valentin Pilman, premi Nobel, etc) estava assegut davant d’ell en una butaca profunda: baixet, elegant, acurat, amb una jaqueta d’ant impecable, amb el pantalon sense la mínima arruga, s’havia apujat una mica la roba dels genolls abans d’asseure’s, camisa d’un blanc enlluernador, corbata d’un sol color, estricta, sabates brillants, petit somriure burleta als llavis prims i pàl·lids, ulls amagats darrere enormes ulleres negres, aspre raspall de cabells damunt d’un front ample i baix.

- Jo diria que li paguen un sou fantàstic per no res -va dir-. A més a més, penso que vostè és un sabotejador, Dick.

- Mutis -va xiuxiuejar Nunan-. Per l’amor de Déu, no tan fort.

- Realment -va continuar Valentin-, ja fa una bona estona que el vigilo i tinc la impressió que vostè no treballa gens ni mica…

- Un moment! -el va interrompre Nunan, agitant el seu dit rosat i gruixut-. Què vol dir, que no treballo? Digui’m almenys una reclamació que hagi quedat sense resposta.

- No ho sé -va dir Valentin i tornà a espolsar la cendra-. Hi ha bons equips i mals equips. Els bons arriben més sovint, però no entenc què hi fa vostè aquí.