- Cervesa -va demanar Redrick i badallà convulsivament.
Ernest va posar amb estrèpit una gerra buida sobre el taulell, agafà una ampolla de la nevera, la va obrir i l’abocà sobre la gerra. Tapant-se la boca amb els dits, Redrick va fixar la mirada sobre la seva mà. La mà tremolava. El coll de l’ampolla va dringar diverses vegades contra la vora de la gerra. Redrick va mirar el rostre d’Ernest. Les seves parpelles feixugues estaven baixes, la seva petita boca torçada i les seves galtes grosses penjaven. El negre escombrava sota les cames mateixes de Redrick, els xicots del racó es barallaven amb ràbia sobre les curses de cavalls, el negre que s’entretenia amb les caixes va donar una empenta a Ernest pel darrere de tal manera que aquest va trontollar. El negre va murmurar disculpes.
Amb una veu estrangulada, Ernest va preguntar:
- Ho has portat?
- Què? -Redrick tombà el cap per damunt de la seva espatlla. Un dels xicots s’aixecà mandrosament de la taula, va anar cap a la sortida i s’aturà sobre el llindar, tot encenent una cigarreta.
- Vine, parlarem -va dir Ernest.
En aquell moment, el negre de l’escombra estava entre Redrick i la porta. Un negre enorme, una mena de Betum, però dues vegades més ample.
- Ja vinc -va dir Redrick, agafant la cartera. Qualsevol traça de son va desaparèixer.
Va donar la volta al taulell i va passar al costat del negre amb les caixes de cervesa. Aparentment, el negre s’havia fet mal al dit: es llepava l’ungla i mirava Redrick de reüll. També era molt cepat, amb el nas trencat i les orelles aixafades. Ernest va passar a la rebotiga i Redrick el va seguir, perquè ara tots tres homes estaven drets a la sortida, mentre que el negre amb l’escombra va aparèixer davant el passatge del magatzem.
A la cambra del fons, Ernest es va apartar cap a un racó i, amb l’esquena encorbada, es va asseure sobre una cadira al costat de la paret, mentre que el capità Quarterblood apareixia de sota la taula, groc i trist, i que un soldat de l’ONU, enorme, amb el casc enfonsat sobre els ulls, sortia de l’esquerra. Ràpidament va agafar Redrick pels costats i passà els palmells enormes per les seves butxaques. Es va aturar a la butxaca lateral dreta, en va treure el puny de ferro i va empènyer lleugerament Redrick en direcció del capità. Redrick es va apropar a la taula i posà la cartera davant el capità Quarterblood.
- Malparit! -va dir a Ernest.
Ernest va fer un moviment resignat amb les celles i va arronsar una espatlla. Tot era clar. Els dos negres eren ja a la porta, amb un somriure burleta; no hi havia més portes. La finestra estava tancada i aïllada de l’exterior per una reixa sòlida.
Tot fent una ganyota de disgust, el capità Quarterblood examinava la cartera amb les dues mans. Treia sobre la taula: uns petits “xuclats”, dos; unes bateries, nou; unes “esquitxades negres” de diferents grandàries, setze, en una bossa de polietilè; unes “esponges” perfectament conservades, dues; “argila gasosa”, un pot.
- Té alguna cosa a les butxaques? -va preguntar el capità Quarterblood amb veu baixa-. Tregui-ho…
- Fills de puta -va dir Redrick-, Cabrons.
Va ficar la mà a la butxaca interior de l’americana i tirà sobre la taula un feix de bitllets que es van escampar per tot arreu.
- Mite’l! -va exclamar el capità Quarterblood-. Més?
- Agafeu! -va cridar Redrick, treient el segon feix de la butxaca i amb tota la força el tirà al terra-. Endrapeu! Ofegueu-vos!
- No està malament -va pronunciar el capità Quarterblood-. I ara, recull tot això per a mi.
- I què més! -li va dir Redrick, creuant els braços darrere l’esquena-. Ho recolliran els teus criats. O tu, tu ho recolliràs!
- Recull els calés, stalker-va dir el capità Quarterblood sense aixecar la veu, inclinat cap endavant, els punys recolzats sobre la taula.
Es van estar mirant l’un a l’altre uns segons en silenci, directament als ulls, després Redrick, rondinant renecs, es va ajupir i a la gatzoneta, començà a recollir els diners. Els negres van riure darrere la seva esquena i l’home de l’ONU va esbufegar enriolat.
- No riguis gaire! -li va dir Redrick-. Compte que no et passi res, cagat de por!
S’estava arrossegant sobre els genolls, recollint els bitllets un per un, apropant-se cada cop més a l’anella de coure fosc que sortia innocentment d’un forat del parquet polsegós. Es girà per agafar una postura més pràctica, mentre continuava llançant renecs grollers, tots els que recordava i, a més a més, els que anava inventant sobre la marxa. En un moment donat va callar, tensà el seu cos, va agafar l’anella i amb tota la força la va estirar cap amunt. La tapadora de la trapa no va tenir temps de caure a terra quan ell s’havia llançat de cap, amb els braços estirats al davant, dins la negror humida i freda de la cava de vi.
Va caure sobre les mans, rodolà, després es posà dempeus i, encorbat, es va llançar, sense veure-s’hi gens, confiant només en la seva memòria i en la sort, per un passatge estret entre les caixes apilades, fent-les caure tot corrent i sentint com là gent corria pel passadís, movent gran enrenou, darrere d’ell. Va escalar, relliscant, graons invisibles, va empènyer amb tota la força del seu cos una porta coberta de ferro rovellat i es va trobar en el garatge d’Ernest. Tremolava de cap a peus, respirava amb dificultat, unes taques vermelles dansaven davant dels seus ulls, la sang li batia en el coll amb cops feixucs i dolorosos, però no es va aturar ni un moment. De seguida es va precipitar cap al racó més allunyat i, ferint-se les mans, va desfer una pila d’andròmines velles darrere les quals mancaven uns quants taulons a la paret del garatge. Després s’estirà sobre el ventre i s’escolà a través d’aquest forat, mentre sentia com alguna part de la seva americana s’esquinçava sorollosament. Quan ja era al pati, estret com un pou, va seure entre els cubells de les escombraries, es va treure l’americana, llençà la corbata, s’espolsà els pantalons, s’aixecà i, després d’haver travessat el pati, es ficà dins d’un túnel baix i nauseabund que conduïa cap al pati veí, semblant a l’anterior. Tot corrent va parar l’orella, però no va sentir l’udol de les sirenes de la policia. Va córrer encara més ràpid, espantant-la canalla que s’enretirava cap als costats, capbussant-se sota la roba estesa i passant a través dels forats de les tanques podrides, intentant sortir d’aquell barri com més aviat millor, abans que el capità Quarterblood tingués temps d’instal·lar un cordó. Coneixia aquests indrets de memòria. De petit havia jugat a tots aquests patis, aquests subterranis, aquests magatzems de carbó abandonats. Aquí tenia amistats a tot arreu, en altres circumstàncies li hauria estat fàcil amagar-se allà i quedar-s’hi una setmana en calma; tanmateix, no era per això que havia “comès un delicte de fuga en estat d’arrestament” davant dels nassos del capità Quarterblood, amb la qual cosa s’havia guanyat un any de més.
Va tenir una sort enorme. Al carrer Setè desfilava, udolant i aixecant pols, una manifestació d’alguna lliga: dues-centes persones tan ronyoses i brutes com ell, i encara millor; semblava com si ells també acabessin d’arrossegar-se a través dels forats de les tanques, de caure a les deixalles, i, a més a més, de passar una nit atrafegada en un dipòsit de carbó. Redrick va sorgir d’un portal, entrà com un ganivet en aquesta multitud i s’obrí camí, tot donant cops de colze, trepitjant els peus, rebent bufetades i repartint-ne, fins a l’altra banda del carrer on s’endinsà en un altre portal, precisament en el moment que se sentia l’udol familiar, angoixós, dels cotxes patrulla. La manifestació es va aturar, i es va contreure com un acordió. Però aleshores ell ja es trobava a un altre barri i el capità Quarterblood no podia saber exactament a quin.
Es va dirigir cap al seu garatge pel costat del magatzem d’aparells radiofònics i va haver d’esperar un temps mentre que els obrers carregaven un camió d’enormes caixes de televisors. Es va instal·lar rere uns raquítics matolls de lilà davant la paret cega de l’edifici veí, va prendre una mica d’alè i fumà una cigarreta. Fumava amb avidesa, assegut a la gatzoneta, amb l’esquena recolzada contra el guix aspre de la paret amb l’escala d’incendi, de tant en tant es passava la mà per la galta per calmar un tic nerviós; reflexionava profundament. Quan el camió amb els obrers marxà, tocant la botzina, a través del portal, ell va riure i va pronunciar amb veu alta en direcció cap a ells: “Gràcies, nois, m’heu fet aturar, a mi, l’idiota… m’heu donat temps de rumiar”. A partir d’aquell moment, va actuar amb rapidesa, però sense pressa, hàbilment, intel·ligentment, com si estigués treballant a la Zona.