Tots els punts orientatius coincidien amb el mapa, però Redrick no sentia cap mena de satisfacció. El seu instint d 'stalkerexpert es rebel·lava categòricament contra aquesta idea incongruent i absurda: obrir-se un camí entre dues alçades properes. -Bé, -va pensar Redrick-, ens n’ocuparem més tard. Ho veurem millor sobre el terreny. El viarany cap a la vall passava pel fang, per un indret obert que des d’aquí semblava inofensiu; tot i així, mirant de més a prop, Redrick va distingir una taca grisa fosca entre dos terrossos secs. Va mirar el mapa. En el lloc corresponent hi havia una petita creu i una inscripció amb lletres tortes: “Murri”. Les puntetes vermelles del camí conduïen a la dreta de la petita creu. Aquell malnom li resultava familiar a Redrick, però no arribava a recordar ni qui era aquest Murri, ni quin aspecte tenia, ni quan allò havia ocorregut. Era estrany, però se’n recordava d’una sola cosa: la sala del “Bortx” plena de fum, unes manasses enormes sostenint els gots, un riure tronant, boques obertes de bat a bat amb dents grogues -una colla fantàstica de titans i gegants reunida per abeurar-s’hi: la seva primera visita al “Bortx”. Què havia portat, aleshores: un “xuclat”, em sembla. Venia de la Zona, mullat, afamat, enterbolit, amb el sac a l’espatlla, va irrompre en aquella taverna; tirà el sac sobre el taulell directament davant d’Ernest; va suportar bromes i mofes tot ensenyant les dents a tota la sala i esperant que Ernest -aleshores encara jove, sempre amb un llacet en comptes de corbata- li comptés els bitllets verds, no, de fet, en aquella època no eren els verds, sinó els quadrats, reials, amb una paia mig despullada, amb capa i corona al cap… va amagar els bitllets a la butxaca, per a la seva pròpia sorpresa, agafà del taulell una gerra feixuga i la va abocar a la cara que reia més propera… Redrick va somriure pensant: potser aquell era Murri?

- Però podrem passar entre els turons, senyor Shuhart? -li va preguntar Arthur amb veu baixa a cau d’orella. Estava al costat, també estudiant el mapa.

- Ja ho veurem quan hi arribem -va contestar Redrick. Tenia els ulls fixats en el mapa. Hi havia dues petites creus més: una sobre el pendent del turó amb l’arbre, l’altra sobre el terraplè amb pedres. Gos falder i l’Ullerós. El viarany passava per sota, entre ells-. Ho veurem quan hi arribem -va repetir. Plegà el mapa i se’l va ficar a la butxaca.

Va examinar Arthur.

- Ajuda’m a posar-me la motxilla… Continuarem com fins aquí -va dir tot sacsejant la motxilla per poder col·locar més bé les corretges-. Tu aniràs davant perquè et pugui veure a cada instant. No et giris i obre les orelles. Les meves ordres són la llei. Tingues en compte que ens haurem d’arrossegar durant una bona estona, que no se t’acudeixi intentar d’evitar el fang i si t’ho ordeno, fica la cara dins del fang sense replicar… I corda’t la jaqueta. Preparat?

- Preparat -va dir Arthur sordamerit. Estava molt nerviós. El color rosat havia desaparegut completament de les seves galtes.

- Aquesta és la primera direcció -Redrick va fer un gest brusc cap al turó més proper, aquell que es trobava a un centenar de passes del terraplè-. Queda clar? Endavant!

Arthur va aspirar convulsivament i, després de creuar la via, va començar a baixar pel terraplè. La grava queia darrere d’ell fent soroll.

- A poc a poc, a poc a poc -va dir Redrick-. No tenim pressa.

Va començar a baixar pel terraplè, regularitzant amb els músculs de les cames la inèrcia de la motxilla feixuga. De reüll no deixava d’observar Arthur. -El noi té por -va pensar-. Té raó. Deu tenir un pressentiment. Si ha heretat l’olfacte del seu pare, deu tenir un pressentiment. Si sabessis, Voltor, quina volta ha donat l’assumpte. Si sabessis, Voltor, que per una vegada en la vida t’he escoltat. -Però aquí, Pèl-roig, no passaràs sol. Vulguis o no, et caldrà agafar algú per anar amb tu. Et puc passar un dels meus, un que no necessitaré…- Bé doncs, he seguit el teu consell.

Per primera vegada a la vida vaig estar d’acord en una cosa semblant. Bé, tant se val, va pensar. Potser tot anirà bé, qui sap. Jo no sóc Voltor, potser fins i tot farem un bon conjunt…

- Alto! -va ordenar a Arthur.

El noi es va aturar en l’aigua estancada que li arribava fins al turmell. Mentre Redrick baixava, va enfonsar-se fins als genolls en la terra pantanosa.

- Veus aquella pedra? -va preguntar Redrick-. Allà, al peu del turó. Ves directament cap a ella.

Arthur va reprendre la marxa. Redrick el va deixar allunyar-se deu passes i el va seguir. El terra fangós feia gloc-gloc sota els seus peus. Era un terreny pantanós mort perquè no hi havia ni insectes ni granotes. Fins i tot el vimeterar estava dessecat i podrit. Redrick mirava com sempre al seu voltant, però de moment tot semblava tranquil. El turó s’apropava lentament, amagant el sol encara baix, després cobrint tota la part oriental del cel. Quan van arribar fins a la pedra, Redrick es va girar. El terraplè brillava intensament sota el sol, hi havia un comboi de deu vagonetes, de les quals algunes havien caigut de les vies i jeien a un costat; el terraplè estava cobert de traces roges de la roca esmicolada. Més lluny, en direcció a la pedrera, cap al nord del comboi, l’aire sobre les vies tremolava i mirallejava; de tant en tant s’hi formaven uns petits arcs de sant Martí i de seguida s’apagaven. Redrick mirà aquella tremolor, va escopir secament i es girà d’esquena.

- Endavant -va dir, i Arthur va girar cap a ell una cara tensa-. Veus aquella pila de draps? No, allà no! Més cap a la dreta…

- Sí -va dir Arthur.

- Doncs, hi havia un tal Murri. Fa temps. No va escoltar la gent sàvia i ara jeu allà, expressament per tal de mostrar el camí a la gent intel·ligent. Agafa dos dits més cap a l’esquerra de Murri… Ja? Tens el punt? Més o menys allà on el vimeterar és més espès… Ves cap allà. Au!

En aquell moment caminaven paral·lelament al terraplè. A cada pas, l’aigua disminuïa sota els seus peus i aviat avançaren sobre terrossos secs i flexibles. -Segons el mapa, per aquí no hi ha res més que fang -va pensar Redrick-. Aquest mapa ja no està al dia, fa temps que Barbridge no havia ficat els peus aquí, per això no està al dia. Això és fatal. Naturalment és més fàcil caminar sobre sec, però m’hauria estimat més que això fos fang… Déu n’hi do com camina -va pensar d’Arthur-.

Visiblement, Arthur havia recobrat coratge i avançava amb pas decidit. Es va posar una mà a la butxaca, l’altra balancejava alegrement amb cadència, com si es passegés. Aleshores Redrick va remoure la seva butxaca, en va treure un cargol d’uns vint grams i, havent apuntat bé, l’hi va llançar sobre el cap. El cargol va tocar directament el clatell d’Arthur. Deixà anar un crit, s’agafà el cap amb les dues mans i, doblegat, es va deixar caure sobre l’herba seca. Redrick s’aturà i es vinclà damunt d’ell.

- Així passen les coses aquí, Arti -va dir amb veu exemplar-. Això no és el carrer major i nosaltres no estem fent un tomb.

Arthur es va aixecar lentament. El seu rostre estava més blanc que el lli.

- Entesos? -va preguntar Redrick.

Arthur es va empassar la saliva i abaixà el cap en senyal que sí.

- Bé. Si segueixes així, la pròxima vegada et faré saltar les dents. Això, si encara ets viu! Som-hi!

- Aquest nen podria ser stalker-va pensar Redrick-. Segurament l’anomenarien el Bell Arti. Ja hem tingut un Bell Dickson, però ara li diem Liró. L’únic stalkerque havia caigut a la “trituradora de carn” i que malgrat això n’havia sortit viu. Quina xamba! Encara ara s’imagina que va ser Barbridge qui el va treure de la “trituradora de carn”… Res d’això! No es pot treure ningú de la “trituradora de carn”. El va treure fora de la Zona, això sí. Quin acte tan heroic ha acomplert Barbridge! El que va ocórrer és que tenia interés a fer-ho! Tothom estava fins els nassos de les coses que havia fet i aquella vegada li van dir directament: no gosis tornar sol. Va ser llavors que va rebre el sobrenom de Voltor, perquè abans li dèiem Rondinaire…