- Deu haver estat la roca que s’ha esfondrat -va mormolar Redrick amb veu insegura, articulant amb prou feines-. Les vagonetes amb la roca… fa molt de temps que són allà…

Redrick mirava directament davant seu i no veia res. Recordava. Era durant la nit. El va despertar el mateix so, trist i llarg, i va estar amb l’ai al cor com passa en els somnis. Només que no es tractava d’un somni. Era Tití que cridava, asseguda sobre el llit davant la finestra. Guta també s’havia despertat i agafà Redrick de la mà. Les seves espatlles es van cobrir de seguida de suor i així van restar ajaguts, escoltant. Quan Tití va tornar a adormir-se, ell va esperar una mica més, després s’aixecà, va anar a la cuina i va beure àvidament mitja ampolla de conyac. A partir d’aquella nit no havia deixat de beure.

- La roca -deia Arthur-. Amb el temps s’esfondra, sap? És a causa de la humitat, l’erosió i d’altres factors…

Redrick va mirar el seu rostre empal·lidit i va tornar a seure. La seva cigarreta segurament li devia haver caigut dels dits; va encendre’n una altra. Arthur va esperar una mica més, girant el cap amb por, després es va asseure també i va pronunciar eh veu baixa:

- Ja sé, diuen que algú viu a la Zona. Gent, no sé qui. No són els Visitants, sinó persones humanes. Diuen que la Visita els va sorprendre aquí i ells deuen haver mutat… es deuen haver adaptat a les noves condicions. N’ha sentit parlar, senyor Shuhart?

- Sí -va dir Redrick-. Només que no és aquí, sinó a les muntanyes, al Nord-Oest. Són uns pastors.

Això m’ha contagiat -va pensar-. M’ha contagiat amb la seva follia. Ja veig perquè he vingut aquí. Ja veig què estic buscant… Una sensació estranya i totalment nova l’envaïa a poc a poc. S’adonava que de fet aquesta sensació no era del tot nova, que estava arrelada en algun lloc dintre seu des de feia molt de temps, però no ho havia endevinat fins ara i tot es va posar al seu lloc. Allò que abans li havia semblat una ximpleria, un deliri boig d’un vell que havia perdut el seny, es revelava, en aquell moment, com l’únic sentit de la seva vida, perquè només llavors va comprendre: l’única cosa al món que li restava encara, l’única cosa per la qual havia viscut durant aquests darrers mesos, era l’esperança d’un miracle. Ell, el ximple, l’imbècil, rebutjava aquesta esperança, la trepitjava amb els peus, l’ofegava en l’alcohol perquè no hi estava acostumat, perquè mai en la seva vida, des de la infància, no havia comptat amb cap altra persona a part d’ell mateix i perquè, des de la infància, el fet de comptar amb ell mateix es transformava en la quantitat de bitllets verds que aconseguia arrencar amb les dents del caos indiferent que l’envoltava. Sempre havia estat així i així hauria continuat si no hagués caigut dins d’un forat del qual no el podien treure tots els bitllets verds del món, i al fons del qual era completament insensat comptar amb si mateix. I ara, aquesta esperança -no, ja no era una esperança, sinó la certesa d’un miracle- el va omplir del tot, i se sorprenia de com podia haver viscut abans en una foscor absoluta, inextricable… Deixà anar una rialleta i va donar un cop a l’espatlla d’Arthur.

- Què, stalker-va dir-, comencem a tenir por? Acostuma-t’hi, noi, som a la Zona!

Arthur el va mirar amb sorpresa, amb un somriure tímid. Redrick va rebregar el paper tacat de la mantega dels entrepans, el llançà sota una vagoneta i es va ajeure sobre la motxilla, repenjat sobre el colze.

- Bé -va dir-, suposem que la Bola d’or realment fa que els desitjos es compleixin. Tu que demanaries, en aquest cas?

- Així que vostè hi creu? -va fer Arthur animadament.

- Si hi crec o no, no té res a veure. Contesta la meva pregunta.

En aquell moment realment sentia curiositat de saber què podia desitjar de la Bola d’or un nen com ell, un mocós, ahir encara estudiant. Amb un divertit interès observava Arthur com es capficava, pensarós, s’estirava els pels del bigoti, aixecava els ulls i els tornava a abaixar.

- Bé, evidentment, les cames per al meu pare -digué Arthur al final-. Després, que tot vagi bé a casa…

- Mentida, mentida -va dir Redrick amb bondat-. No oblidis, noi, que la Bola d’or només fa que es compleixin els desitjos més sagrats, només aquells que, cas de no complir-se, fan que no et quedi altre remei que penjar-te.

Arthur Barbridge es va posar vermell, va alçar ràpidament els ulls cap a Redrick, els baixà de seguida i s’enrojolà fins al punt que li van saltar les llàgrimes. Redrick el va mirar somrient.

- Està tot clar -va dir quasi amb tendresa-. Bé, això no és assumpte meu. Guarda-t’ho per a tu mateix… -Aleshores es va recordar de sobte de la pistola i pensà que mentre hi era a temps, havia de preveure tot allò previsible-. Què tens a la butxaca del darrere? -va preguntar amb indiferència.

- Una pistola -va rondinar Arthur i es mossegà el llavi.

- Per a què?

- Per a disparar! -va contestar Arthur amb repte.

- Deixa-la estar -va dir Redrick severament i es posà tens-. Dóna-me-la. No hi ha ningú sobre qui es pugui disparar a la Zona. Apa, dóna-me-la!

Arthur volia dir alguna cosa, però no ho va fer; va ficar la mà a la butxaca, va treure la pistola i la va donar a Redrick, sostenint-la pel canó. Redrick la va agafar pel mànec tebi i ratllat, la llançà enlaire, la tornà a agafar i preguntà:

- Tens un mocador? Dóna-me’l, l’embolicaré…

Va prendre el mocador d’Arthur, tot net, perfumat amb colònia, va embolicar la pistola i la posà sobre una travessa.

- Mentrestant es quedarà aquí -va explicar-. Si Déu vol, tornarem aquí i l’agafarem. Possiblement ens farà falta per desfer-nos de la patrulla, amic…

Arthur va sacsejar el cap amb resolució.

- No és per això -va dir empipat-. Només hi ha una bala. En cas que em passi… com al meu pare…

- Ah! Així és… -va dir Redrick lentament tot mirant-lo de fit a fit-. Si és per això, pots estar tranquil. Si et passa el mateix que al teu pare, t’arrossegaré fins aquí. T’ho prometo… Mira, ja és de dia!

La boira es dissipava de pressa. Sobre el terraplè ja no en quedava gens; a baix i en la llunyania, la bromera color de llet es fonia, mentre deixava créixer els cims eriçats i arrodonits dels turons. Entre els turons es veia aquí i allà la superfície arrugada del fang, i a l’horitzó, al seu darrere, els cims de les muntanyes es van tenyir d’un groc viu. Damunt d’això, el cel era net i blau. Arthur es va girar i deixà anar un crit d’astorament. Redrick també es va girar. A l’est, les muntanyes semblaven negres, a sota flamejava i mirallejava l’incendi maragda familiar: l’aurora verda de la Zona. Redrick es va aixecar, anà darrere la vagoneta, es va asseure i grunyint contemplà l’incendi verd que s’apagava ràpidament i feia lloc al rosa; la vora taronja del sol s’enfilava darrere la cadena de muntanyes, mentre que els turons llançaven ombres malves; tot tenia un aspecte net i ben retallat; directament davant d’ell, dos-cents metres més lluny, Redrick va veure l’helicòpter. L’helicòpter devia haver caigut al bell mig de la “calva de mosquit” i tot el seu buc estava aixafat com una truita d’acer. Només la cua de l’helicòpter va quedar intacta: estava lleugerament encorbada i, com un ganxo negre apuntava damunt la vall cap als turons. L’hèlice, també intacta, grinyolava, balancejada per una brisa lleugera. Visiblement aquella “calva de mosquit” havia estat tan eficaç que no hi havia hagut ni incendi; sobre aquella llauna d’acer aixafada destacava netament l’emblema vermell i blau de les forces aèries reials que Redrick no havia vist des de feia anys i havia pràcticament oblidat.

Redrick va tornar cap a la motxilla, en va treure el mapa i el va estendre sobre la roca aixafada, a la vagoneta. D’allà on es trobava no es distingia ni la pedrera, amagada darrere d’un turó coronat amb un arbre calcinat. Havien d’anar al voltant d’aquest turó per la dreta, seguint la vall formada pel puig veí que també es distingia des d’aquell punt, completament despullat, amb un terraplè de pedres brunes que cobrien tot el pendent.