Els van servir dues cerveses. Nunan en va beure un glop, tot mirant per sobre de l’escuma Valentin que estudiava la seva gerra amb una expressió de dubte i de disgust.

- Què, no li agrada? -va preguntar, llepant-se els llavis.

- Jo, de fet, no bec -contestà Valentin.

- De debò? -es va sorprendre Nunan.

- I què? -digué Valentin-. En aquest món ha d’haver-hi almenys un abstemi… -Va apartar la gerra amb resolució-. Apa!, ja que sóm aquí, demani’m millor un conyac.

- Rosalia! -va cridar Nunan de seguida, alegre per fi.

Quan van portar el conyac, va dir:

- Tot i així, no hauria de ser d’aquesta manera. No estic parlant del picnic, però fins i tot acceptant la versió que tot això no és sinó un preludi per a un contacte, la cosa no deixa de ser lletja. Entenc això dels “braçalets” o dels “xuclats”… Però per què la “gelatina de bruixa”? Les “calves de mosquit”, aquesta pudor fastigosa?

- Perdoni -va dir Valentin, triant una rodanxa de llimona- però no entenc la seva terminologia. De quines calves parla?

Nunan va riure.

- Això és folklore -va explicar. És l’argot professional dels stalkers.Les “calves de mosquits” són els indrets amb gravitació elevada.

- Ah! els graviconcentrats… La gravitació dirigida. Aquest és un tema del qual m’agradaria enraonar, però vostè no en comprendria res.

- I per què no en comprendria res? Si sóc un enginyer…

- Perquè fins i tot jo mateix no en comprenc res -va dir Valentin-. Tinc els sistemes d’equacions però no tinc ni la menor idea de la seva interpretació… Pel que fa a la “gelatina de bruixa”, deu ser el gas col·loidal?

- Exactament. Ha sentit parlar de la catàstrofe dels laboratoris de Carrigan?

- Sí, n’he sentit dir alguna cosa -va contestar Valentin de mala gana.

- Aquells set-ciències havien col·locat un contenidor de porcellana amb la “gelatina” en una cambra especial, totalment aillada… Quan van obrir el contenidor amb els manipuladors, la “gelatina” va travessar el metall i el plàstic com l’aigua travessa el paper secant i tot allò que va entrar en contacte amb ella es va convertir en “gelatina”. Trenta-cinc persones hi van morir, més de cent van ser mutilades i l'edifici dels laboratoris ja no es pot fer servir més. Ha tingut l’ocasió de veure’l? Una construcció magnífica! Després, la “gelatina” va escolar-se als soterranis i als pisos inferiors… Aquest és el preludi als seus contactes.

Valentin va fer una ganyota.

- Sí, ja ho sé -va dir-. Al mateix temps, Richard, deu estar d’acord que això no té res a veure amb els Visitants. Com podrien suposar l’existència dels nostres complexos indústrio-militars?

- Ho haurien hagut de saber! -va contestar Nunan amb un to de retret.

- Li haurien contestat: fa temps que havien d’haver tirat a terra els complexos indústrio-militars?

- És veritat -va confirmar Nunan-. Per què no ho van fer ells, si són tan poderosos?

- Així que vostè proposa que es fiquin amb els assumptes interns de la humanitat?

- Hm -va fer Nunan-. Evidentment, d’aquesta manera fàcilment podem anar massa lluny. No en parlem. Tornem més aviat al principi de la nostra conversa. Com s’acabarà tot això? Esperen vostès, com a científics, trobar a la Zona alguna cosa fonamental, alguna cosa que sigui realment capaç de capgirar la ciència, la tecnologia, la manera de viure…?

Valentin va acabar la seva copa i arronsà les espatlles.

- Es dirigeix a una persona equivocada, Richard. No m’agrada lliurar-me a fantasies inútils. Com que es tracta de temes tan seriosos, prefereixo quedar-me prudent, escèptic. Partint del que ja hem rebut, tenim davant nostre tot un espectre de possibilitats. De moment no es pot dir res en concret.

- Bé, intentem-ho per una altra banda. Segons vostè, què hem rebut ja?

- Encara que això li pot semblar divertit, no ho és gaire. Hem descobert moltes coses miraculoses. En alguns casos hem après a utilitzar aquests miracles per a les nostres necessitats. Ens hi hem acostumat… Un simi empeny un botó vermell i rep un plàtan, empeny un botó blanc i rep una taronja, però no sap procurar-se els plàtans i les taronges sense botons. Tampoc comprèn la relació entre els botons i les fruites. Agafem, per exemple, les “bateries”. Hem après a fer-les servir. Hem descobert fins i tot les condicions en les quals es multipliquen. Però fins ara no hem sabut fabricar ni una “bateria”, no entenem com funcionen i, segons sembla, no estem gaire a prop d’entendre-ho… Penso el següent: hi ha objectes que hem après com s’han d’utilitzar. Els fem servir, però no de la mateixa manera com ho fan els Visitants, això és quasi segur. Estic totalment convençut que en la majoria dels casos, com aquell qui diu, clavem els claus amb microscopis. Però malgrat això, en fem servir alguns: les “bateries”, els “braçalets” que estimulen els processos vitals… els tipus diferents de masses quasi biològiques que han efectuat una revolució en la medicina… Anomenem aquest grup d’objectes “útils”. Es pot dir que eri una certa mesura han jugat un paper de benefactors per a la humanitat, encara que no cal oblidar mai que en el nostre món euclidià cada bastó té dos extrems…

- Utilització indesitjable? -va intervenir Nunan.

- Exactament. Posem per exemple, la utilització de les bateries en la indústria de guerra… Però això no és tan greu. L’acció de cada objecte útil és més o menys estudiada i explicada per nosaltres. Ara, la tecnologia ho frena tot, però en una cinquantena d’anys nosaltres mateixos aprendrem com es fabriquen aquests segells reials i llavors en trencarem tants com vulguem, al nostre gust. Les coses es compliquen amb un altre grup d’objectes. Es compliquen precisament perquè nosaltres no tenim cap mena d’utilització per a ells. Les seves propietats, dins de les nostres nocions actuals, són totalment inexplicables. Per exemple, els paranys magnètics de diferents tipus. Comprenem què és un parany magnètic, Pànov l’ha provat d’una manera molt espiritual. Però no comprenem ni on es troba la font d’un camp magnètic tan poderós, ni quin és el motiu de la seva superestabilitat… No comprenem res. No podem fer més que forjar hipòtesis fantàstiques relatives a les facultats de l’espai que no haviem sospitat mai. O el K-23… Com les anomeneu, aquelles boniques boles negres que serveixen per a fer joies?

- “Esquitxades negres” -va dir Nunan.

- Això, “esquitxades negres”… Un nom maco. Bé, ja coneix les seves facultats. Si es dirigeix un raig de llum sobre una de les boles, la llum en surt amb retard. Aquest retard depèn del pes de la bola, de la seva dimensió i d’alguns altres paràmetres… La freqüència de la llum és sempre menor que la de la llum que entra… Per què? Existeix una idea boja segons la qual aquestes “esquitxades negres” són els dominis gegantins d’un espai que té altres propietats que el nostre i que ha adoptat aquesta forma retorçada sota la influència del nostre espai… -Valentin va treure una cigarreta i la va encendre-. És a dir, que els objectes d’aquest grup són totalment inútils per a la pràctica humana actual, encara que des del punt de vista científic tenen una importància primordial. Són les respostes caigudes del cel a les preguntes que encara no sabem formular. L’abans esmentat senyor Isaac probablement no hauria vist clar el làser, però en tot cas, hauria entès que això és possible, cosa que hauria exercit una forta influència sobre la seva concepció científica. No entraré en els detalls, però l’existència d’objectes tals com els paranys magnètics, K-23 i els anells blancs, va suprimir de seguida tot un camp de teories que encara prosperaven i va fer néixer idees completament noves. Però no oblidem que encara hi ha el tercer grup…

- Sí -va dir Nunan-. La “gelatina de bruixa” i altres coses…

- No, no. Tot això està relacionat o amb el primer grup, o amb el segon. Em refereixo als objectes dels quals no sabem res, dels que només n’hem sentit a parlar, que mai no hem tingut a les mans. El “rodamon Dick”, els “fantasmes alegres”, la “màquina de desigs”…