- Per què viciós? -va preguntar Nunan.

- Doncs perquè els biòlegs s’han fet un fart d’intentar aplicar la psicologia humana sobre els animals. Els animals terrestres, fixi’s-hi bé.

- Disculpi -va dir Nunan-. Això no hi té res a veure. Nosaltres dos parlem de la psicologia d’éssers intel·ligents…

- Sí. I tot estaria molt bé si sabéssim el que és això, la intel·ligència.

- És que no ho sabem? -es va sorprendre Nunan.

- Imagini’s que no. Generalment partim d’una definició molt planera: la intel·ligència és la particularitat que distingeix l’home de l’animal. Una temptativa, sap, de separar l’amo del seu gos que, com si diguéssim, ho entén tot, però no ho pot dir. Fixi’s que aquesta definició planera condueix a d’altres de més espirituals. Són fundades sobre l’observació amarga de l’activitat humana en qüestió. Per exemple: la intel·ligència és la capacitat d’un ésser humà de realitzar actes incongruents o inútils.

- Sí, això diu alguna cosa de nosaltres -va confirmar Nunan.

- Desgraciadament, sí. O, agafem una altra definició hipotètica: la intel·ligència és un instint complex que encara no s’ha format. Se sobreentén que l’activitat instintiva és sempre útil i natural. D’aquí un milió d’anys, l’instint serà format i nosaltres no cometrem més els errors que representen, probablement, una propietat inseparable de l’intel·lecte. I llavors, si alguna cosa canvia a l’univers, esdevindrem tranquil·lament una raça en via de desaparició, una altra vegada, precisament perquè haurem perdut la facultat de cometre errors, és a dir, de provar variants diferents, no previstes per un programa rígid.

- Això que vostè diu resulta… humiliant.

- En aquest cas li presentaré encara una altra definició, molt elevada i noble. La intel·ligència és la facultat de fer servir les forces del món que ens envolta sense destruir-lo, aquest món.

Nunan va arrufar les celles i sacsejà el cap, perplex i descontent.

- No -va dir-. Això ja és massa… I què pensa del fet que l’home, contràriament als animals, és un ésser que experimenta una necessitat invencible de conèixer? He llegit alguna cosa sobre aquest tema.

- Jo també -va dir Valentin-. Però el problema és que l’home, o, en tot cas, l’home de la massa, aquell de qui vostè parla quan diu “per a nosaltres” o “no per a nosaltres”, arriba a superar molt fàcilment la seva necessitat de conèixer. Jo penso que aquesta necessitat no existeix. Hi ha la necessitat d’entendre i per a això no cal conèixer. Per exemple, la hipòtesi de Déu dóna la possibilitat inigualable de comprendre-ho absolutament tot sense aprendre res… Presenti a la humanitat un esquema del món extremadament simplista i interpreti cada esdeveniment sobre la base d’aquest model simplificat. Aquest apropament no exigeix cap mena de coneixement. Algunes fòrmules apreses de memòria, després d’allò que es diu la intuïció, el sentit pràctic i el seny.

- Esperi -va dir Nunan. Va acabar la cervesa i posà sorollosament la gerra buida sobre la taula-. No s’allunyi del tema. Plantegem la qüestió de la manera següent. L’home ha trobat un ésser extraterrestre. Com descobrirem que l’altre és intel·ligent?

- Ni idea -va dir Valentin que s’estava divertint-. Tot el que he llegit sobre aquest tema condueix a un cercle viciós. Si són capaços de posar-se en contacte, és que són intel·ligents. I a l’inrevés: si són intel·ligents són capaços de posar-se en contacte. O, senzillament: si un ésser extraterrestre té l’honor de tenir la mateixa intel·ligència que un ésser humà, és intel·ligent. Així és.

- Bufa! -va fer Nunan-. I jo que pensava que vostè ho tenia tot ben etiquetat…

- Fins i tot un simi pot etiquetar -va observar Valentin.

- No, esperi -va dir Nunan. Per alguna raó se sentia enganyat-. Però si vostè no sap coses tan senzilles… Bé, deixem l’assumpte de la intel·ligència. Però la Visita? Què en pensa vostè de la Visita?

- D’acord -va dir Valentin-. Imagini’s un picnic…

Nunan es va sobresaltar.

- Com ha dit?

- Un picnic. Imagini’s: un bosc, un camí, una clariana. Un cotxe passa del camí a la clariana, apareix gent jove, cistells amb provisions, noies, transistors, màquines de fotografiar i càmares… Fan una foguera, munten tendes de campanya, posen música. I l’endemà al matí se’n van. Els animals, els ocells i els insectes que durant la nit, espantats, havien observat els esdeveniments, surten dels seus amagatalls. Què veuen? Sobre l’herba tacada d’oli hi ha espelmes velles. Deixalles escampades arreu, i també llanternes usades; algú hi va deixar la clau d’encesa… Els parafangs hi han deixat brutícia, i, naturalment, hi ha traces de la foguera al bosc, pells de pomes, papers de caramels, llaunes, ampolles buides, un mocador, un ganivet de butxaca, diaris estripats, monedes, flors marcides agafades en altres clarianes…

- Ho he entès. Un picnic a la vora del camí.

- Exactament. Un picnic a la vora de ves a saber quin camí còsmic. I em pregunta: tornaran o no?

- Doni’m una cigarreta -va dir Nunan-. Que se’n vagi al diable, la seva pseudociència! M’imaginava tot això d’una altra manera.

- És el seu dret -va observar Valentin.

- Però aleshores no ens han vist ni res?

- Per què?

- Bé, en tot cas, no ens han parat atenció…

- Sap, al seu lloc, jo me n’alegraria -va aconsellar Valentin.

Nunan va aspirar el fum, va tossir i llançà la cigarreta.

- De qualsevol manera que sigui -va dir, obstinat- és impossible… Que el dimoni se us emporti, els científics! Per què aquest menyspreu envers l’home? Per què no deixeu d’intentar rebaixar-nos?

- Esperi -va dir Valentin-. Escolti. “Em pregunteu per quina cosa l’home és gran?” va citar-. “D'haver creat una segona naturalesa? D’haver posat en marxa forces quasi còsmiques? D’haver, en molt poc temps, conquerit el planeta i obert una finestra a l’univers? No! Es gran perquè malgrat tot això, ha sobreviscut i ha decidit continuar…”

Va regnar el silenci. Nunan reflexionava.

- Potser -va dir insegur-. Naturalment, des d’aquest punt de vista…

- No s’ho prengui malament -va dir Valentin amb indulgència-. El picnic és una hipòtesi només meva. I, de fet, no és ni una hipòtesi, sinó senzillament una imatge… Els xenòlegs diguéssim seriosos intenten trobar unes versions molt més sòlides i agradables per a l’amor propi humà. Per exemple, que no hi ha hagut cap Visita, que ocorrerà més tard. Una certa intel·ligència elevada deu haver llançat a la Terra uns contenidors amb mostres de la seva cultura material. S’espera que nosaltres estudiarem aquestes mostres, produirem un enllaç tecnològic i enviarem un senyal de resposta que significarà que ja estem preparats per a un contacte. Què en pensa vostè?

- Això ja és molt millor -va contestar Nunan-. Veig que entre els científics hi ha també gent com cal.

- Li proposo una altra versió. La Visita va ocórrer de debò, però és lluny d’estar acabada. De fet, actualment ens trobem en estat de contacte, però sense saber-ho. Els Visitants s’han allotjat a les Zones i ens estudien amb molta cura, i alhora ens preparen per als “grans miracles de l’avenir”.

- Això sí que m’agrada! -va exclamar Nunan-. Si més no, ara s’entén aquell enrenou misteriós que es produeix a les runes de la fàbrica. Per cert, el seu picnic no explica gens ni mica aquest enrenou.

- Per què no? -va protestar Valentin-, Una de les meves filles petites podia molt bé haver oblidat a la clariana el seu osset mecànic preferit,…

- Deixi-ho -va dir Nunan amb to resolt-. La terra tremola i vostè, a això li diu osset… Bé, de fet, és clar que podria ser un osset. Vol una cervesa? Rosalia! Dues cerveses per a aquests senyors xenòlegs!… Realment és un plaer parlar amb vostè -va dir a Valentin-. Un veritable rentat de cervell, com sí hagués posat sal de magnesi en el meu crani. Perquè treballes i treballes, però, per quin motiu, què passarà, ens agradarà l’avenir o no?