No havia d’anar gaire lluny -només dues illes de cases fins a la plaça-, després travessar el parc i encara una illa de cases fins l’avinguda Central. Davant el “Metròpoli”, com de costum, centellejava el níquel i el vernís de la fila multicolor dels cotxes. Dos porters amb jaquetes color carmesí arrossegaven cap a l’entrada maletes de gent seriosa, aparentment estrangers, que conversaven en petits grups de dos o tres sobre l’escala de marbre, fumant cigarretes. Redrick va decidir no anar-hi de seguida. Es va instal·lar sota el tendal d’un petit bar de l’altra banda del carrer, demanà un cafè i va encendre una cigarreta. A dues passes d’ell, a la taula veïna, va veure tres funcionaris de la Interpol, de paisà. En silenci s’empassaven de pressa unes salsitxes a l’ast a la marmontesa i bevien cervesa negra d’unes gerres altes. A l’altra banda, a deu passes d’ell, un sergent amb aspecte lúgubre devorava unes patates fregides. El seu casc blau era a terra, posat a l’inrevés, al costat de la cadira, la corretja amb la pistolera estava penjada sobre el respatller. Aquests eren els únics clients del bar. La cambrera, una desconeguda, d’edat avançada, es quedava apartada i de tant en tant badallava, tot amagant delicadament amb la mà els seus llavis pintats. Eren dos quarts i mig de nou.

Redrick va veure com Richard Nunan sortia de l’hotel, amb la boca encara plena, entaforant-se un barret tou sobre el cap. Enèrgicament va baixar l’escala, baixet, arrodonit, rosat, tan pròsper, tan ben organitzat, acabat de rentar, fermament convençut que el dia no li portaria cap mena de nosa.

Amagant-se el rostre amb la mà, Redrick mirava com Nunan s’instal·lava darrere el volant amb aire enfeinat, posava alguna cosa sobre el seient de darrere, s’inclinava per agafar algun objecte, ajustava el retrovisor. Després el Peugeot, deixà anar una petita fumera blava, botzinà contra un africà amb barnús i, alegrement, engegà. Segurament Nunan es dirigia cap a l’institut, així que havia de girar al voltant de la font i passar davant del cafè. Ja era massa tard per aixecar-se i marxar, així que Redrick es va limitar a amagar la cara amb la mà i es va ajupir damunt la seva tassa. Però això tampoc no el va ajudar. El Peugeot botzinà just davant la seva orella, els frens van grinyolar suaument i la veu enèrgica de Nunan el cridà:

- Ei! Shuhart! Red!

Ofegant un renec, Redrick va aixecar el cap. Nunan es dirigia ja cap a ell, donant-li la mà. Irradiava amabilitat.

- Què hi fas aquí, tan d’hora -va preguntar, un cop a prop seu-. Gràcies senyora -digué a la cambrera-. Gràcies, no vull res… -I de nou es girà cap a Redrick-: Fa una eternitat que no t’he vist. On t’amagues? Què fas?

- Bé, coses… -va dir Redrick de mala gana-. Quasi sempre ximpleries.

Mirava com Nunan s’instal·lava a la cadira de davant amb el seu aspecte habitual, enfeinat i neguitós, com apartava amb les seves petites mans rodones un got amb tovallons de paper i un plat on hi havia hagut un entrepà, i es disposà a escoltar com l’altre iniciava una conversa cordial.

- Sembles rebentat, no dorms prou o què? Saps què, jo en aquesta temporada també he estat embolicat amb els nous aparells, però la qüestió de dormir, noi, per a mi és la cosa més important, que se’n vagin a fer punyetes, els aparells… -De sobte va mirar al seu voltant-. Perdona, potser estàs esperant algú? No t’he molestat?

- I ara… -va dir Redrick amb ensopiment-. Senzillament tenia temps i m’he dit: faré un cafetó.

- Bé, no et prendré gaire temps -va fer Dick mirant el rellotge-. Escolta, Red, deixa les teves ximpleries i torna a l’Institut. Ja saps que et tornaran a agafar de seguida. Vols treballar amb un altre rus? N’hi ha un que acaba d’arribar…

Redrick va sacsejar el cap.

- No -va dir-. Un segon Kiril encara no ha nascut… I a més a més, no tinc res a fer en el vostre Institut. Ara teniu una pila d’aparells, els robots van a la Zona, llavors els robots també reben els premis… I amb els pocs cèntims que guanyaria com a ajudant de laboratori no en tindria prou ni per al tabac.

- Això es podria arreglar -va protestar Nunan.

- No m’agrada que m’arreglin les coses -va dir Redrick-. Sempre m’he arreglat jo sol i la meva intenció és de seguir així.

- T’has tornat orgullós -va dir Nunan amb reprovació.

- No es tracta de ser orgullós. El que passa és que no m’agrada comptar els calés.

- És clar, tens raó -va dir Nunan distret. Va llançar una mirada indiferent sobre la cartera de Redrick, col·locada sobre la cadira del costat i hi va fregar amb el dit les lletres ciríl·liques gravades.

- És cert: una persona necessita diners per a no pensar-hi mai… És un regal de Kiril? -va preguntar assenyalant la cartera amb el cap.

- Una herència -va contestar Redrick-. Per què no se’t veu al “Bortx” últimament?

- Ets més aviat tu qui no s’hi deixa caure -va protestar Nunan-. Jo hi dino quasi cada dia, perquè aquí, al “Metròpoli”, cada bistec et costa un ull de la cara… Escolta -va dir de sobte-, Com va la qüestió de diners?

- Vols que te’n deixi? -va preguntar Redrick.

- No, al contrari.

- Així que tu me’n vols deixar…

- Tinc feina -va dir Nunan.

- Oh senyor! -va fer Redrick-. Tu també!

- I qui més en té? -va preguntar Nunan de seguida.

- Sou uns quants… podeu muntar una oficina de col·locació.

Com si només ara ho acabés d’entendre, Nunan va riure.

- Però no, això no té res a veure amb la teva professió principal.

- Amb quina, doncs?

Nunan va tornar a mirar el seu rellotge.

- Saps què? -va dir tot aixecant-se-, vine avui al “Bortx”, a l’hora de dinar, cap a les dues. En parlarem.

- Possiblement a les dues encara no tindré temps -va contestar Redrick.

- Llavors a la tarda, cap a les sis. Et va bé?

- Ja ho veurem -va dir Redrick també mirant el seu rellotge.

Nunan li va fer adéu amb la mà i se n’anà cap al seu Peugeot. Redrick el va acompanyar amb els ulls, va cridar la cambrera, demanà un paquet de Lucky Strike, pagà, i agafant la cartera es va dirigir sense presses cap a l’hotel de l’altra banda del carrer. El sol ja escalfava. El carrer s’omplia ràpidament de xafogor humida i Redrick va tenir una sensació de cremor sota les parpelles. Va aclucar els ulls amb força, penedint-se de no haver tingut temps per dormir, encara que fos només una horeta, abans d’aquest assumpte important. I llavors alguna cosa el va agafar de ple.

Una cosa aixa no li havia ocorregut mai fora de la Zona, i fins i tot en la Zona ho havia viscut només dues o tres vegades. Era com si de cop i volta s’hagués trobat en un altre món. Milions d’olors es llançaven de sobte sobre ell, unes olors fortes, dolces, metàl·liques, tendres, perilloses, inquietants, immenses com les cases, menudes com les partícules de pols, tosques com les pedres, fines i complexes com els moviments de rellotgeria. L’aire es va endurir i hi van aparèixer vores, superfícies, angles, com si l’espai s’hagués omplert d’enormes boles aspres, de piràmides relliscoses, de cristalls gegants i punxeguts, i això s’havia de creuar a través d’una botiga de coses velles plena de monstruosos mobles antics… Tot això va durar només un instant. Redrick va obrir els ulls i tot va desaparèixer. No era un altre món, era el seu món familiar de sempre que havia tornat cap a ell la seva cara desconeguda; aquesta faceta es va presentar als seus ulls durant tan sols un instant i s’acabà de nou, abans que ell hagués tingut temps d’entendre què era…

Al costat de la seva orella va sonar un clàxon nerviós. Redrick va accelerar el pas, després es va posar a córrer i no s’aturà fins davant la paret del “Metròpoli”. El seu cor bategava a més no poder. Va posar la cartera sobre l’asfalt, va obrir ràpidament un paquet de cigarretes i en va encendre una. Respirava profundament, descansant com després d’una baralla; un policia s’aturà davant d’ell i li va preguntar preocupat: