- Bé, ara sí que es pot menjar -va dir entaulant-se.

- Has posat la roba al cubell? -va preguntar Guta.

- Ehm -va proferir amb la boca plena-. Molt bo, el peix!

- L’has omplert d’aigua?

- No… Us demano que em disculpeu, majestat, no es tornarà a repetir, majestat… Ah! Deixa-ho ara, tens temps, queda’t asseguda! -La va agafar de la mà i va intentar fer-la seure sobre els seus genolls, però ella se’n va escapolir i va seure a taula, davant d’ell.

- Menysprees el teu marit -va dir Redrick, de nou amb la boca plena-. Així que no t’agrado.

- Quina mena de marit ets ara? -va dir Guta-. Ets un sac buit, no un marit. Primer cal farcir-te.

- Qui sap? -va dir Redrick-. A vegades passen miracles!

- La veritat és que mai no he vist aquesta mena de miracles de part teva. Que potser tens ganes de prendre una copa?

Indecís, Redrick jugava amb la forquilla.

- No, gràcies -va proferir. Mirà el seu rellotge i s’aixecà-. Me’n vaig, ara. Prepara’m el vestit de diumenge. Vull estar de primera. Una camisa, una corbata…

Sentint, amb delícia, els peus descalços i nets sobre el terra fresc, entrà a l’amagatall i va tancar la porta amb la balda darrere seu. Es va posar un davantal de goma i uns guants de goma fins als colzes i va començar a descarregar el sac sobre la taula. Dos “xuclats”. Una capsa amb “agulles”. Nou “bateries”. Tres “braçalets”. I encara, un anell d’estil “braçalet”, però de metall blanc, més lleuger, i d’uns trenta mil·límetres de diàmetre de més. Setze “esquitxades negres” en un paquet de polietilè. Dues “esponges” meravellosament ben conservades, de la grandària d’un puny. Tres “refilades”. Un pot “d’argila gasosa”. En el sac quedava encara una feixuga arca de porcellana, embolicada amb molta cura en llana de vidre, però Redrick no la va tocar. Va treure una cigarreta i es va posar a fumar mentre examinava els béns estesos sobre la taula.

Després va obrir un calaix, va treure’n un full de paper, un tros de llapis i una calculadora. Amb la cigarreta encesa en un racó de la boca, els ulls aclucats a causa del fum, va escriure xifra rere xifra, apuntant-ho tot en tres columnes; després va numerar les dues primeres. Les sumes s’anunciaven considerables. Va aixafar la burilla en el cendrer, amb prudència va obrir la capsa i abocà les “agulles” sobre el paper. En la llum elèctrica les “agulles” tenien reflexos blavencs i de tant en tant feien lluir colors espectrals purs: groc, vermell, verd. Va agafar una “agulla” i atentament, per no punxar-se, la va prémer entre el dit gros i l’índex. Després va apagar el llum i esperant una mica s’acostumà a la foscor. Però l’“agulla” callava. La va apartar, n’agafà una altra i la va prémer entre els dits. Res. La va prémer una mica més, arriscant-se a punxar-se, i l’“agulla” parlà: unes febles lluentors rogenques la van recórrer, i, de sobte, van deixar lloc a unes lluentors més espaiades, verdes. Durant uns segons Redrick admirà el joc estrany d’aquestes petites llums que, segons havia après en els informes, devien significar alguna cosa potser molt important, primordial; després va deixar r“agulla” lluny de la primera i n’agafà una altra…

En total, va descobrir setanta-tres “agulles”, de les quals dotze parlaven; les altres callaven. De fet, aquelles també devien parlar, però amb els dits no n’hi havia prou; els calia un dispositiu especial, de les dimensions d’una taula. Redrick va encendre el llum i va afegir dues xifres més a aquelles que ja estaven escrites. Només després es va decidir.

Va posar les dues mans en el sac i, retenint l’alè, en va treure un paquet tou i el posà sobre la taula. Durant un temps va estar mirant aquest paquet, tot fregant-se, pensarós, el mentó amb la mà. Després va agafar el llapis, el girà entre els dits maldestres amb guants de goma i el va apartar. Va agafar una altra cigarreta i, sense apartar els ulls del paquet, la va fumar tota sencera.

- Merda -va dir amb veu alta. Agafà el paquet amb moviment resolut i el ficà en el sac-. Prou. S’ha acabat.

Ràpidament va ficar les “agulles” a la capsa i s’aixecà. Ja era l’hora d’anar-se’n. Probablement hauria de dormir una mitja horeta perquè el seu cap estigués més lúcid, però era molt més útil arribar a lloc més aviat per veure com estaven les coses. Es va treure els guants, va penjar el davantal i, sense apagar el llum va sortir de l’amagatall.

El seu vestit ja estava estès sobre el llit i Redrick se’l posà. Precisament s’estava nuant la corbata davant del mirall quan, darrere la seva esquena, la fusta del parquet va grinyolar suaument i es van sentir uns esbufecs retinguts. Va posar cara de pomes agres per no esclafir el riure.

- Uh! -va cridar de cop al seu costat una veueta; i el van agafar de la cama.

- Ah! -va exclamar Redrick, caient desmaiat sobre el llit.

Rient i xisclant, Tití va grimpar de seguida al seu damunt. El trepitjava, li estirava els cabells, l’inundava en una corrua de notícies. El veí Willy havia arrencat una cama a la nina. Al segon pis tenien un gatet blanc amb ulls vermells, segurament no devia haver escoltat la mama i havia anat a la Zona. Per sopar hi havia hagut farinetes amb confitura. L’oncle Betum estava trompa i es trobava malalt, havia plorat i tot. ¿Com és que els peixos no s’ofeguen si estan dins de l’aigua? ¿Per què tenim cinc dits, dues mans i un nas?… Redrick abraçava prudentment la petita criatura calenta que s’enfilava sobre ell, i observava els seus ulls immensos, completament foscs, sense la part blanca. Va prémer la seva galta contra la galtona inflada i coberta d’un borrissol daurat i sedós, i va repetir:

-  Tití…petita Tití… ets la meva petita Tití…

El telèfon va dringar escandalosament per damunt de la seva orella. Va estendre la mà i l’agafà.

- Sí.

El telèfon callava.

- Digui’m -repetia Redrick-, digui’m!

No contestava ningú. Després hi va haver un cop i breus xiulets. Redrick es va aixecar, col·locà Tití a terra i, sense escoltaria més, es va posar els pantalons i l’americana. Tití xerrava sense parar, però Redrick somreia distretament, només amb la boca, així que la nena va declarar que el papa s’havia empassat la llengua i menjat les dents, i el va deixar en pau.

Anà a l’amagatall, va omplir la cartera amb els objectes col·locats sobre la taula, va córrer cap a la cambra de bany a cercar el puny de ferro, agafà la cartera amb una mà, el cistell amb el sac amb l’altra, va sortir, tancant curosament amb clau la porta de l’amagatall i cridà Guta:

- Me’n vaig!

- Quan tornaràs? -va preguntar Guta, sortint de la cuina. Ja s’havia pentinat i pintat, i ja no portava la bata sinó un vestit d’estar per casa, el que més li agradava a Redrick, amb un escot profund.

- Et trucaré -va contestar, mirant-la. Després s’hi apropà, es va inclinar sobre ella i li va fer un petó a l’escot.

- Ves-te’n, au! -va dir Guta amb veu baixa.

- I jo? A mi no em fas cap petó? -va xisclar Tití, relliscant entre ells: Es va haver d’inclinar encara més avall. Guta el va mirar amb els ulls immòbils.

- No passa res -va dir-. No t’amoïnis. Et trucaré.

Sobre el replà del pis de sota, Redrick va topar amb un home feixuc, vestit amb un pijama amb ratlles que manipulava el pany de la porta. Una olor càlida i agra s’escapava del fons ombrívol de l’apartament. Redrick es va aturar dient.

- Bon dia.

L’home feixuc li va llançar un cop d’ull aterrit per damunt de la seva esquena massissa i deixà anar un gruny.

- La seva esposa va venir a veure’ns anit -va dir Redrick-. Deia que estavem serrant alguna cosa. És un malentès.

- A mi tan me fa -va rondinar l’home amb pijama.

- La meva dona estava rentant ahir -va continuar Redrick-. Si els hem molestat, li demano disculpes.

- Jo no he dit res -va proferir l’home amb pijama-. Facin el que vulguin…

- Bé, me n’alegro molt -va dir Redrick.

Va baixar, entrà al garatge, col·locà el cistell amb el sac en un racó, a sobre hi posà un seient vell, ho mirà tot per última vegada i va sortir al carrer.