Dick callava, em mirava de reüll i ni tan sols somreia. Què significa aquest poti-poti, em vol llogar o què? I llavors ho vaig entendre.

- Espera -vaig dir-, qui era? Fins i tot a l’institut està prohibit investigar sobre la “gelatina”…

- Exactament -va replicar Dick lentament, sense treure’m els ulls de sobre-. Aquest estudi representa un perill potencial per a la humanitat. Has entés ara qui era?

Encara no entenia res.

- Els Visitants, doncs? -vaig dir.

Va esclafir el riure, i em va donar uns copets a la mà dient:

- Més val que anem bevent, quina ànima més senzilla que ets!

- Bevem -vaig dir, però estava enrabiat. Ànima senzilla, només em faltava aquesta, el fill de puta!-. Ei, Betum! Deixa de clapar, ens prendrem una copa.

Res, Betum dormia. Va deixar caure la seva negra closca sobre la taula negra i va continuar clapant. Els braços li penjaven fins al terra. Vam beure amb Dick, sense Betum.

- Està bé -vaig dir-. Sigui ànima senzilla o complicada, de seguida aniria i delataria aquell paio allà on calgués. La bòfia, no em va gens ni mica, però en aquest cas, hi aniria en persona a delatar-lo.

- Ja -va dir Dick-. I els polis et preguntarien directament: i per què aquella persona es va dirigir precisament a vostè?

Vaig sacsejar el cap.

- Tant se val. Tu, panxa grossa, fa tres anys que ets a la ciutat i no has anat ni una sola vegada a la Zona. La “gelatina de bruixa”, l’has vista només al cinema, perquè si l’haguessis vista encara que fos només una vegada en realitat, i si haguessis comprovat el que fa amb la gent, n’estaries espantat perquè és horrorós. És impossible treure-la de la Zona… Ja saps, els stalkerssón gent bruta, no volen més que peles, i com més, millor, però un assumpte així, no l’hauria agafat ni el difunt Mol·lusc. Voltor Barbridge no l’acceptaria tampoc. Em fa por només d’imaginar-me per a què pot servir la “gelatina de bruixa”…

- Bé -va contestar Dick-. Tot això és cert. Només que saps?, no tinc ganes que un bell matí em trobin suïcidat en el meu llit. No sóc un stalker,però tot i així sóc un paio eixerit i dinàmic i, com comprendràs, m’agrada de viure. Fa temps que sóc d’aquest món i ja m’hi he acostumat…

Aleshores, de sobte, Ernest va bramar darrere del seu mostrador:

- Senyor Nunan! Al telèfon!

- Merda -va exclamar Dick amb ràbia-. Deu ser una altra reclamació. Et troben a tot arreu. Perdona’m, Red.

Es va aixecar i se n’anà al telèfon. Jo em vaig quedar amb Betum i l’ampolla. Com que Betum no servia per a res, m’ocupava de l’ampolla de ben a prop. Que el diable se l’emporti, aquesta Zona, és a tot arreu. A qualsevol lloc on et refugiïs, amb qualsevol persona que parlis, és sempre la Zona, la Zona, la Zona… Per a Kiril és fàcil fer conclusions, Kiril és un bon noi, ningú no el tractaria d’idiota, al contrari, és intel·ligent, només que no té ni punyetera idea del que és la vida. No pot ni imaginar-se quanta porqueria es belluga al voltant de la Zona. Com ara per exemple: algú vol la “gelatina de bruixa”. No, Betum té raó de ser un borratxo, encara que està tocat del bolet en el pla religiós, però, de fet, a vegades, després d’haver reflexionat bé, et dius: potser és veritat que cal deixar al diable el que és del diable?

Llavors, un mocós amb bufanda multicolor es va asseure al lloc de Dick.

- Senyor Shuhart? -va preguntar.

- Què? -vaig contestar.

- Em dic Creont -va dir-. Sóc de Malta.

- Bé -vaig dir- i com van les coses a Malta?

- A Malta no s’hi està malament, però no vull pas parlar d’això. M’ha enviat Ernest.

Caram, vaig pensar, quin cabró és Ernest. Vet aquí que al meu davant hi havia aquell bordegàs, tot morenet, endreçadet, guapet. Segurament no es deu haver afaitat encara ni una vegada ni tampoc no deu haver fet cap petó a una noia; però a Ernest, tan se li’n fot tot, té només una idea: farcir la Zona amb com més gent millor, un de cada tres tornarà amb rampinya, això vol dir que hi haurà peles…

- I com està, el vell Ernest? -li vaig preguntar.

Es va girar cap al taulell dient:

- Crec que no està malament. Canviaria de lloc amb ell, sense que m’ho demanessin dues vegades.

- Jo no -vaig dir-. Vols beure una copa?

- No, gràcies, no bec.

- Doncs fuma -vaig dir.

- Perdoni, però no fumo tampoc.

- Ves-te’n a fer punyetes, doncs -li vaig dir-. Per a què necessites calés, llavors?

Es va tornar vermell, va deixar de somriure i va dir baixet:

- Penso que això és només assumpte meu, no li sembla, senyor Shuhart?

- Això és segur -vaig dir i em vaig abocar quatre dits. Cal dir que ja em brunzia una mica el cap i el meu cos estava agradablement distès: la Zona m’havia deixat desmanegat del tot-. De moment, estic begut -vaig dir-. Estic col·locat, com veus. He anat a la Zona, n’he tornat viu i amb diners. Això no passa sovint, que tomis viu, i és encara més estrany que tornis amb diners. Així que més val deixar aquesta conversa seriosa per més endavant…

Llavors, ell va saltar, va exclamar “perdoni” i vaig veure que Dick tornava. Estava dret al costat de la cadira i per la seva cara vaig entendre que havia passat alguna cosa.

- Què -vaig preguntar-. els teus globus tornen a deixar passar l’aire?

- Sí -va dir-. Tornen a fer-ho.

Es va asseure, s’abocà beguda, me’n va afegir, i em vaig adonar que no es tractava d’una reclamació. Tant se li’n fotien les reclamacions -desitjo sort a qui vulgui fer-lo treballar.

- Escolta, Red -va dir- bevem. -I, sense esperar-me, va buidar d’un glop tota la ració i se’n va servir una altra-. Saps? Kiril Pànov ha mort.

Enmig de la boira d’alcohol no el vaig comprendre de seguida. Bé, algú ha mort, això és tot.

- En aquest cas, bevem per la pau de la seva ànima…

Em va mirar amb els seus ulls rodons i només llavors vaig sentir com si s’estigués trencant tot dins de mi. Recordo que em vaig aixecar, em vaig recolzar sobre la taula i el vaig mirar de dalt a baix.

- Kiril?

I de nou vaig tenir la teranyina de plata davant dels ulls, i de nou vaig sentir com s’esquinçava amb cruiximents. A través d’aquell crepitar horrorós m’arribava la veu de Dick, com si parlés des de la cambra contigua.

- Crisi cardíaca. L’han trobat a la dutxa, despullat. Ningú no entén res. M’han preguntat per tu, els he dit que estaves perfectament bé…

- Què és el que s’ha d’entendre? -vaig dir-. La Zona…

- Seu -va dir Dick-. Seu i pren-te una copa.

- La Zona -repetia jo, sense poder-me aturar-. La Zona… La Zona…

No veia res al meu voltant, només la teranyina de plata. Tot el bar n’estava ple, la gent es bellugava, i ella crepitava dolçament quan la tocaven. I en el centre de tot hi havia el noi de Malta, amb cara de sorpresa, infantil, que no entenia res.

- Nen -li vaig dir amb tendresa-. Quant en vols? Mil, en tens prou? Té! Agafa-ho, agafa! -Li ficava els diners a la butxaca i cridava-: Ves a l’Emest i digues-li que és un fill de puta, no tinguis por, digues-li això! Ell és un covard!… Digues-li això i veste’n de seguida cap a l’estació, compra’t un bitllet i torna directament a la teva Malta! No t’aturis enlloc!

No recordo què més estava cridant. L’únic que recordo és que em trobava davant del taulell, quan Ernest va posar al meu costat un got de refresc i em va preguntar:

- Sembla que avui tens cèntims?

- Sí -vaig dir-, en tinc.

- Així que em tornaràs el deute? Demà haig de pagar els impostos.

Vaig veure que tenia uns quants bitllets a la mà. Vaig mirar la pasta i vaig murmurar:

- Això vol dir que no ho ha agafat, Creont de Malta… És orgullós… Bé, i la resta, és el destí.

- Però què et passa? -va preguntar l’amic Ernie-. Em fa l’efecte que has begut massa.

- No -vaig contestar-. Estic molt bé. Podria anar ala dutxa i tot.

- Val més que te’n vagis a casa -va dir l’amic Ernie-. Estàs molt trompa.