- I vostè, què en pensa? -va demanar el nas esmolat a Ernest.

- Jo tinc el meu negoci -va dir Ernest feixugament-. No em prengui per un mocós! Vaig posar tots els meus diners en aquest negoci. A vegades el mateix comandant d’armes ve aquí, o un general, entén? Per què me n’haig d’anar d’aquí?

El senyor Alois Makno es posà a embolicar-lo amb no sé quina mena de xifres, però jo ja no l’escoltava. Vaig beure un bon glop de la meva copa, vaig treure de la butxaca un grapat de monedes, vaig baixar del meu taburet i vaig posar el tocadiscs a tota pastilla. Tocava la cançó No tomis si no n’estàs segur.Em fa un efecte molt bo quan torno de la Zona… Així que el tocadiscs tronava i udolava, mentre que jo vaig agafar la meva copa i em vaig dirigir cap al racó de les màquines escura-butxaques a arreglar els nostres vells comptes. El temps va volar com un ocell… Estava perdent la meva última moneda quan vaig veure com Richard Nunan i Betum s’arrossegaven cap a mi. Quina parella més maca! Betum és enorme, negre com la bota d’un oficial, amb els cabells arrissats, els braços llargs fins als genolls, mentre que Dick és petit, tot arrodonit, rosadet, innocent; per poc que no irradia la llum divina.

- Ah! -va cridar Dick en veure’m-. Red és aquí! Vine, Red!

- Ei! -vociferava Betum-. En aquesta ciutat només hi ha dos homes: Red i jo! Tots els altres són uns porcs i fills de Satanàs. Red! Tu també serveixes el diable, però tot i així ets un home…

M’hi vaig apropar amb la meva copa. Betum em va agafar pel jersei i em va fer seure a la seva taula, dient:

- Seu, Pèl-roig! Servidor de Satanàs. M’agrades, Pèl-roig. Plorem junts els pecats de la humanitat. Plorem-los amargament!

- Plorem -vaig dir-. Tastem les llàgrimes del pecat.

- Perquè el dia ja ve -clamava Betum-. Perquè el cavall pàl·lid ja està embridat i el seu cavaller ja ha posat el peu a l’estrep. Són vanes les oracions dels venuts a Satanàs. I només aquells que els combaten seran salvats. Vosaltres, fills humans, seduïts per Satanàs, jugant amb joguines satàniques, cobejant els tresors satànics, us dic: sou cecs! Preneu-ne consciència mentre no sigui tard, colla de malparits! Esclafeu els dropos satànics! -Allà, de sobte es va interrompre com si s’hagués oblidat de les paraules que seguien-. Em donaran de beure, aquí? -va preguntar amb un altre to de veu-. Sinó, on estic?… Saps, Pèl-roig, m’han tornat a fotre fora de la feina, dient que sóc un propagandista. Els vaig amollar: preneu consciència, cecs, esteu caient en un precipici i hi arrossegueu altres cecs! Se’n van enriure. Bé, doncs li vaig inflar els morros al gerent i me’n vaig anar. Ara m’engarjolaran. Però què he fet de dolent?

Dick va venir i va posar una ampolla sobre la taula.

- Avui sóc jo qui paga! -li vaig cridar a Ernest.

Dick em va mirar de reüll.

- Tot és legal -vaig dir-. Beurem del meu premi.

- Has estat a la Zona? -va preguntar Dick-. Heu tret alguna cosa d’allà?

- Un “xuclat” ple -vaig contestar-. Per l’amor a la ciència. N’aboques o què?

- Un “xuclat”! -va rondinar Betum, afligit-. Has arriscat la teva vida per ves a saber quina mena de “xuclat”! Ets viu, d’acord, però has portat al món un nou artefacte diabòlic… Com pots saber, Pèl-roig, quantes desgràcies i pecats…

- Calla, Betum -li vaig dir severament-. Beu i alegra’t que he tornat viu. Per l’èxit, nois!

És agradable beure per l’èxit. Betum es va desfer del tot: estava assegut i les llàgrimes li corrien galta avall com d’una aixeta. Això no és res, el conec. Això és un dels seus estadis, vessar llàgrimes i sermonejar que la Zona és una temptació diabòlica, que no se n’ha de treure res, i si ja està fet, s’ha de tornar al seu lloc i viure com si la Zona no existís. Tornem al dimoni el que és seu.

M’agrada, Betum. En general m’agrada la gent estranya. Quan té diners, compra rampinya de qualsevol persona a qualsevol preu i després a la nit, la transporta a la Zona i l’enterra allà… Déu n’hi do de com plora, però tant se val, ja li passarà.

- Però què és això d’un “xuclat” ple? -va preguntar Dick-. Conec els “xuclats” senzills, però què és això d’un de ple? No n’he sentit a parlar mai.

Li vaig explicar de què es tractava. Ell va brandar el cap, va fer petar els llavis.

- Sí -va dir- és interessant. Es una cosa nova. Amb qui hi has anat? Amb Kiril? Amb aquell rus?

- Sí -vaig contestar-. Amb Kiril i amb Tender. El nostre ajudant de laboratori, saps.

- Les deus haver passades putes amb ells, oi?

- Gens. Els nois s’han portat força bé. Sobretot Kiril. És un stalkernat. Si tingués més experiència i si es desfés de la seva precipitació infantil, aniria amb ell a la Zona cada dia.

- I cada nit? -va preguntar amb un riure de borratxo.

- Deixa-ho estar -vaig dir-. Es poden fer bromes, però…

- Ja ho sé -va dir-. Es poden fer bromes, però per bromes com aquestes et poden trencar la cara. Així que em deus un parell d’hòsties…

- Un parell d’hòsties a qui? -es va estremir Betum-. A qui dels dos?

El vam agafar dels braços i amb dificultat el vam fer seure. Dick li va posar una cigarreta entre les dents i li va donar foc. El vam calmar. Mentrestant, la sala s’anava omplint de gent. Ja no es veia el taulell, unes quantes taules estaven ocupades. Ernest va cridar les seves filles, anaven de bòlit servint aquí i allà cervesa, còctels, aiguardent. Em vaig adonar que des de feia algun temps a la ciutat hi havia molta gent nova, sobretot jovenets amb bufandes multicolors llargues fins al terra. Ho vaig comentar a Dick. Va estar-hi d’acord.

- Oh, i tant -va dir-. S’ha començat una gran obra. L’Institut ha posat els fonaments de tres nous edificis. A més a més, volen envoltar la Zona d’una muralla, des del cementiri fins al vell ranxo. Aviat s’acabarà la xamba per als stalkers…

- I quan n’hi ha hagut, de xamba, per als stalkers? -vaig preguntar. Però vaig pensar: Òndia, què vol dir això? Així que s’acaba la possibilitat d’arrodonir els finals de mes. Bé, potser és millor, no hi haurà tantes temptacions. Aniré a la Zona de dia, com una persona honrada. Segur que no hi haurà tants cèntims, però també hi haurà menys perill: la “xancla”, el vestit especial, això, allò, i, a més a més, tant se me’n fotrà de les patrulles… Es pot anar tirant amb el sou, i els quartos dels premis, els dedicaré al mam. -I em va agafar un aclaparament terrible. Una altra vegada hauré de comptar cada cèntim: això m’ho puc permetre, això no, fer estalvis per qualsevol fotesa que vulgui regalar a Guta, no anar al bar, anar al cinema… Tot era gris, tot. Cada dia era gris, i cada vespre, i cada nit.

Estava assegut, rumiant, mentre que Dick em remugava a cau d’orella:

- Ahir a l’hotel, vaig anar a fer una copa abans de dormir i hi vaig veure uns paios nous. Des del principi no em van agradar. Un d’ells es va asseure al meu costat i arrencant de lluny, em va fer saber que estava preparat per pagar bé alguns favors…

- Un delator -vaig dir. Aquest assumpte no m’interessava gaire, n’he vist la tira aquí i de converses sobre favors me n’he fet un tip.

- I ara! No, no era un delator. Escolta’m bé. Li interessen alguns objectes de dins de la Zona, objectes dels de veritat. Bateries, “esquitxades negres” i altres ximpleries no li calien. Pel que fa a allò que necessita, només en va fer al·lusions.

- Què vol, doncs? -vaig preguntar.

- Segons vaig entendre, la “gelatina de bruixa” -va fer Dick mirant-me d’una manera rara.

- Ah sí, vol la “gelatina de bruixa” -vaig dir-. I la “llàntia de mort” no li cal, per casualitat?

- Això mateix li vaig dir jo.

- I què?

- Imagina’t que sí.

- Bufa! -vaig dir-. Doncs, en aquest cas, que ho vagi a buscar ell mateix. És bufar i fer ampolles! De la “gelatina de bruixa”, els soterranis n’estan plens, agafa una galleda i omple-la. L’enterrament anirà al seu compte.