- Sí. No hi ha res a fer. Un d’ells ha dit… -Va callar.
Ell no deia res tampoc. No hi havia res a dir, ell no tenia ganes de pensar-hi, però llavors, de sobte, se li va acudir una idea horrible: era una invasió. Ni un picnic a la vora del camí, ni una crida per tal d’establir un contacte, no. Una invasió. No ens poden canviar, a nosaltres, però penetren els cossos dels nostres infants i els fan semblants a ells. Va sentir calfred, però alhora es va recordar d’haver llegit ja alguna cosa d’aquest gènere, un llibre de butxaca amb coberta brillant, i aquest record el va apaivagar. Es pot inventar qualsevol cosa. La realitat no és mai allò que ens imaginem.
- Un d’ells ha dit que ja no és humana -va proferir Guta.
- Ximpleries -va dir Nunan sordament-. Dirigeixi’s a un especialista de debò. Vagi a veure James Cutterfield. Vol que en parli amb ell? Li arreglaré una visita…
- Carnisser? -deixà anar un riure nerviós-. No val la pena, Dick. Va ser ell el qui m’ho va dir. Deu ser el destí.
Quan Nunan va tenir prou valor per aixecar els ulls, Tití ja no hi era. Guta estava asseguda, immòbil, amb la boca entreoberta i la mirada buida; una petita columna de cendra grisa prolongava el final de la seva cigarreta. Aleshores, ell deixà el got sobre la taula dient:
- Faci-me’n un altre com aquest, maca… i per a vostè mateixa també. Bevem.
Ella va deixar caure la cendra, va buscar amb els ulls on posar la burilla i al final la llençà a la pica.
- Beure per a què? -va preguntar-. Això és el que no entenc. Què hem fet de tan dolent? Si no som els pitjors de tota la ciutat…
Nunan pensava que ella anava a plorar però no va ser així. Va obrir la nevera, en va treure el vodka i el suc de tomàquet i agafà un altre got de la prestatgeria.
- No es desesperi -va dir Nunan-. En el món no existeix res que sigui irreparable. Cregui’m, Guta, tinc relacions molt àmplies. Faré tot el possible.
En aquell moment ell mateix creia en el que deia. Mentalment ja estava repassant una llista de noms, de relacions i de ciutats, li semblava que havia sentit parlar de casos semblants i que tot s’acabaria bé; només li calia tornar a assabentar-se d’on era i qui era el metge. Llavors va recordar per què havia vingut a aquesta casa, es va recordar del senyor Lemchen, va recordar per què va fer-se amic de Guta i ja no volia seguir pensant en res. Va rebutjar tots els pensaments coherents, es va asseure més còmodament i es limità a esperar el seu got.
En aquell moment, a l’entrada es van sentir uns passos que refregaven el terra, i la veu fastigosa, sobretot ara, de Voltor Bar-bridge, va proferir nasalment:
- Ei, Pèl-roig! Sembla que algú ha vingut a veure la teva dona, mira el barret… Si fos de tu, jo no ho deixaria així…
Després, la veu de Redrick:
- Vigila les pròtesis, Voltor. I calla d’una vegada. La porta és allà, no t’oblidis de marxar. Tinc ganes de sopar.
Barbridge:
- Ves-te’n a la merda, que ja no es pot ni fer bromes?
Redrick:
- Tu i jo, ja ens hem fet un fart de fer bromes. S’ha acabat. Fot el camp, no em facis perdre el temps.
El pany espetegà i les veus es van tornar encara més baixes; visiblement van sortir al replà. Barbridge va dir alguna cosa amb veu baixa i Redrick li va contestar-: He dit que s’ha acabat! -De nou se sentien els grunys de Barbridge i la veu tallant de Redrick-: Prou! -La porta es va tancar, uns passos ràpids van recórrer l’entrada i Redrick Shuhart va aparèixer a la porta de la cuina. Nunan es va aixecar per rebre’l i es van fer una forta encaixada.
- Estava segur que eres tu -va dir Redrick tot examinant Nunan amb els seus ulls verdosos i vius-. Ui, com t’has engreixat, porc! Cultives els teus coixinets de greix en els bars, això és!… Ei! Ja veig que esteu passant el temps de conya. Guta, noia, prepara-me’n també un got, us haig d’atrapar…
- Encara no hem començat -va dir Nunan-. Només hem estat a punt de fer-ho. I a més a més, com vols que algú arribi a beure més que tu?
Redrick va esclafir a riure bruscament i donà un cop de puny sobre l’espatlla de Nunan.
- Ja veurem qui guanyarà. Vine, vine, no ens quedarem a la cuina. Guta, porta el sopar…
Es va enfonsar a la nevera i en va treure dues ampolles, una a cada mà, amb diferents etiquetes.
- Treurem faves d’olla! -va anunciar-. Cal rebre dignament el meu millor amic Richard Nunan que no s’oblida dels seus en els temps de la desgràcia! Encara que no en treu cap mena de profit… Quina llàstima que Betum no sigui aquí…
- Truca’l -va proposar Nunan.
Redrick va sacsejar el seu cap roig llampant.
- Allà on es troba ara, encara no hi han instal·lat el telèfon. Bé, vine, vine…
Va entrar el primer al menjador i va col·locar sorollosament l’ampolla sobre la taula.
- Ens fotrem un tiberi de primera, pare! -va dir al vell immòbil-. Aquest és Richard Nunan, el nostre amic! Dick, et presento el meu pare, Shuhart gran…
Richard Nunan, transformant la seva sensibilitat en un bloc estanc, va somriure fins a les orelles, agità la mà i va dir a l’emmotllat:
- Molt de gust, senyor Shuhart. Com està?… Saps que ens coneixem, Red? -va dir a Shuhart petit que buscava en el bar-. Ja ens hem vist una vegada, encara que fos només una estona…
- Seu -li va dir Redrick tot fent un moviment de cap en direcció a la cadira de davant del vell-. Si vols parlar amb ell, parla més fort; no hi sent gaire.
Va distribuir els gots i va obrir de pressa les ampolles mentre deia a Nunan:
- Aboca’n. Per al pare només una miqueta, només una gota.
Nunan es va posar a omplir els gots sense pressa. El vell restava assegut en la mateixa posició, mirant la paret. No va reaccionar quan Nunan li apropà un got. Nunan ja s’estava fent a la nova situació. Era un joc, horrible i llastimós. Redrick el conduïa i Nunan hi va entrar com sempre entrava en el joc dels altres: jocs horribles, llastimosos, vergonyosos i salvatges, i molt més perillosos que aquest. Redrick va agafar la seva copa dient: -Bé, salut! -Nunan va mirar el vell de la manera més natural del món mentre que Redrick va fer xocar el seu got contra el de Nunan, amb un gest impacient, i va dir-: Au, i no pateixis per ell, ja s’ho farà… -Aleshores Nunan va fer que sí, amb tota la naturalitat, i van beure.
Redrick, amb els ulls brillants es va posar a parlar amb el mateix to excitat, lleugerament artificial:
- Ja està, amic! La presó no em veurà mai més. Si sabessis, noi, que bé s’està a casa! Tinc diners, estic pensant en una petita torre maca amb un jardí, no és pitjor que la de Voltor… Tu saps que volia emigrar, ho vaig decidir a la presó. Què estic fotent en aquesta ciutat de merda? Que se’n vagi a fer punyetes. Però vaig sortir de la presó i vaig veure que mentrestant havien prohibit l’emigració. És que ens hem fet pestilents durant aquests dos anys o què?
Redrick no deixava de parlar i Nunan sacsejava el cap amb afirmació, xarrupant el whisky; intercalava renecs de compassió, qüestions retòriques, després va començar a preguntar coses sobre la torre: com és, quin preu té… i van discutir. Nunan opinava que la torre era cara i mal situada; va treure l’agenda, la fullejà i es posà a citar les adreces d’altres torres abandonades que es vendrien per res; quant als treballs, costarien encara menys amb la condició de fer una demanda d’emigració, de rebre un rebuig per part de les autoritats i d’exigir una compensació.
- Ja veig que t’estàs ocupant de la immobiliària ara -va dir Redrick.
- M’ocupo una mica de tot -va contestar Nunan tot picant l’ullet.
- Ja ho sé, ja ho sé, ja n’he sentit a parlar, dels teus assumptes!
Nunan obrí els ulls de ple i va fer un gest de “mutis!” amb el dit, assenyalant cap a la cuina.
- Tant se val, tothom ho sap -va dir Redrick-. Els diners no fan olor. Ara ho he entès amb exactitud… Però quan em van dir que havies agafat l’Ossut com a gerent, em vaig pixar de riure. Has deixat entrar una guineu al teu galliner. Està sonat, el conec des que era petit…
