Quan Redrick es va apropar al cotxe, Barbridge es va incorporar una mica, i el mirà amb la boca mig badada. En aquell moment semblava encara més vell que de costum: arrugat, calb, cobert de pèls bruts, amb les dents podrides… Durant una estona es miraren en silenci, i després, de sobte, Barbridge va murmurar:

- Et donaré el mapa… Tots els paranys, tot… La trobaràs sol… No te’n penediràs…

Redrick el va escoltar sense moure’s, després va afluixar els dits, deixant el puny de ferro a la butxaca, i va dir:

- Bé. El que has de fer és quedar-te desmaiat, entesos? Gemega i no deixis que ningú no et toqui.

Va agafar el volant, engegà i se n’anà.

Tot va anar bé. Ningú no va sortir de la caravana quan el Land Rover, respectant atentament els signes i els rètols, passava lentament de llarg, després augmentant progressivament la velocitat, es va ficar dins de la ciutat a través del barri del sud. Eren les sis de la matinada, els carrers estaven buits, l’asfalt mullat i negre, i els semàfors solitaris en els encreuaments feien l’ullet en va. Van passar de llarg el forn amb les seves finestres altes, brillantment il·luminades, i Redrick va rebre la tebior d’una onada d’olor extraordinàriament agradable.

- Tinc ganes d’endrapar -va dir Redrick, i es va fer massatges als músculs entumits per la tensió; s’estirà amb les mans repenjades contra el volant.

- Com? -va preguntar Barbridge amb veu d’espant.

- Dic que tinc ganes d’endrapar… On t’haig de deixar? A casa teva o directament a casa de Carnisser?

- A casa de Carnisser, corre a casa de Carnisser! -va murmurar de pressa Barbridge, incorporant-se cap endavant. La seva respiració febril i calenta arribava a la nuca de Redrick-. Directament cap a ell! Directament, au! Encara me’n deu set-cents… Ves més de pressa, què fas que t’estàs arrossegant com un llimac rebentat? -I de sobte es va posar a renegar amb impotència i malícia, llançant paraules negres i brutes, escopint saliva i ofegant-se en els accessos de tos.

Redrick no el contestava. No tenia ni temps ni forces per apaivagar Voltor tret de polleguera. Calia acabar amb tot això tan aviat com fos possible i anar a dormir, encara que fos una hora o fins i tot mitja hora, abans d’anar a la reunió al “Metròpoli”. Va girar al carrer Setze, va passar dues illes de cases i s’aturà davant d’un hotelet peculiar de pedra grisa i un pis.

Carnisser en persona li va obrir la porta; aparentment s’acabava de llevar i es preparava per anar a la cambra de bany. Portava una bata sumptuosa amb franges daurades. Sostenia un got amb la seva dentadura a dintre. Tenia els cabells despentinats, unes bosses fosques afeixugaven els seus ulls tèrbols.

- Ah! -va fer-. Pèl-roig? Què fols tir-me?

- Posa’t les dents i vine! -va dir Redrick.

- Sí -va contestar Carnisser. Va fer un gest amb el cap convidant Redrick a entrar a la sala i es va dirigir cap a la cambra de bany amb passes sorprenentment ràpides, arrossegant sobre el terra les seves xancles perses.

- Qui? -va preguntar des del bany.

- Barbridge -va contestar Redrick.

- Què?

- Les cames.

A la cambra de bany corria l’aigua, se sentia esbufegar i xipollejar, alguna cosa va caure i va rodar sobre l’enrajolat. Redrick va seure, cansat, en una butaca, va treure una cigarreta i la va encendre, tot mirant al seu voltant. Coi, no està malament, la sala! Carnisser no mirava les despeses. Era un cirurgià molt experimentat i molt de moda, una estrella de la medicina, no tan sols a la ciutat, sinó a tot l’Estat, i segur que no era pels diners que es va posar en contacte amb els stalkers. Ell també es feia pagar per la Zona: en espècies, en rampinya variada que feia servir per a la seva medicina, en coneixements. Estudiava sobre els stalkersmutilats les malalties, deformitats i traumatismes de l’organisme humà, abans desconeguts. Es feia pagar en fama: la fama del primer metge de la terra, especialitzat en malalties inhumanes en els humans. Però els diners, cal dir-ho, els acceptava encantat.

- Què, exactament, amb les cames? -va preguntar, tot sortint de la cambra de bany amb una tovallola enorme sobre l’espatlla. Amb un extrem de la tovallola s’eixugava amb molta cura els seus llargs dits nerviosos.

- Es va ficar a la “gelatina” -va contestar Redrick.

Carnisser deixà anar un xiulet.

- Això, doncs, és la fi de Barbridge -va murmurar-. Llàstima. Era un stalkerfabulós.

- És igual -va dir Redrick, inclinant-se cap enrere en la seva butaca-. Li faràs unes pròtesis. Amb aquestes pròtesis encara cavalcarà per la Zona.

- Bé, doncs -va dir Carnisser. En aquell moment, la seva cara es posà completament seriosa-. Espera, em vestiré de seguida.

Mentre s’estava vestint i trucant per telèfon a algun lloc -probablement a la seva clínica perquè preparessin la sala d’operació- Redrick va restar estirat, immòbil, a la butaca, fumant. Es va bellugar una sola vegada: per treure el flascó. Bevia a petits glops, perquè només en quedava un dit, i intentava no pensar en res. Senzillament estava esperant.

Després es van dirigir junts cap al cotxe. Redrick es va posar al volant, Carnisser al seu costat, i de seguida, abocant-se per damunt del seient, palpà les cames de Barbridge, en aquell instant silenciós i recargolat, rondinava i es queixava, jurava que cobriria d’or Carnisser, no deixava d’evocar els nens i la difunta dona, suplicava que li salvessin almenys els genolls. En no haver trobat els seus infermers davant l’entrada, Carnisser va renegar, saltà del cotxe en marxa i va desaparèixer darrere la porta. Redrick va encendre una altra cigarreta i Barbridge va pronunciar de sobte amb una veu clara i neta, com si s’hagués calmat definitivament:

- Tenies ganes de matar-me. Me’n recordaré.

- Però no t’he matat -va dir Redrick amb indiferència.

- No, no m’has matat… -Barbridge va callar-. Això, tampoc no ho oblidaré.

- Bé, doncs no ho oblidis -va dir Redrick-. Tu, naturalment, no m’hauries matat… -Es va girar i va mirar Barbridge. El vell tenia la boca torçada amb inseguretat, tot bellugant els llavis dissecats-. Tu m’hauries deixat a la Zona, fent l’orni. Com ho vas fer amb l'Ullerós.

- L’Ullerós va morir pel seu compte -va protestar Barbridge malhumorat-. Ja no servia per a res. Ell es va deixar encallar.

- Ets un fill de puta -va dir Redrick, indiferent, girant-se cap a una altra banda-. Un voltor.

Uns infermers endormiscats van sortir de l’entrada i, desplegant la llitera mentre caminaven, es van precipitar cap al cotxe. Empassant-se de tant en tant el fum de la cigarreta, Redrick mirava amb quina habilitat treien Barbridge, l’estenien sobre la llitera i el portaven cap a l’entrada. Barbridge, ajagut sense moure’s, els braços creuats sobre el pit, mirava el cel amb un aire abstret. Els seus peus enormes, cruelment menjats per la “gelatina”, estaven girats d’una manera estranya, anormal. Era el darrer dels antics stalkers, d’aquells que havien començat la caça dels tresors extraterrestres de seguida després de la Visita, quan la Zona encara no es deia Zona, quan no hi havia ni Instituts, ni mur, ni forces policíaques de l’ONU, quan la ciutat estava paralitzada d’horror, mentre que la resta del món reia sobre l’última invenció dels periodistes. Redrick tenia llavors deu anys, Barbridge era un home fort i àgil, li encantava beure a càrrec d’altri, barallar-se i amanyagar en un racó alguna noia despistada. Aleshores, els seus fills no l’interessaven gens. Ja era un bandarra, perquè, quan s’emborratxava, pegava la seva dona amb una delícia perversa, escandalosament, perquè tothom ho veiés… Un dia la va pegar fins a matar-la.

Redrick va fer mitja volta, sense parar atenció als semàfors. i es llançà directament cap a casa seva, tocant el clàxon contra els escassos vianants i tallant les cantonades.

Es va aturar davant del garatge i quan va sortir del cotxe, va veure el gerent que se li apropava des de la petita plaça. Com sempre, el gerent estava de mal humor, la seva cara rebregada amb els ulls inflats expressava el súmmum de la repugnància, com si no estigués caminant sobre el terra, sinó sobre fem líquid.