La felicitat de la tia Polly fou completa, i la de la senyora Thatcher si fa no fa. Seria absoluta, però, tot seguit que el missatger tramès amb les grans noves cap al coval hagués pogut assabentar-ne son marit.

Tom jeia damunt un sofà, amb un àvid auditori al seu voltant, i digué la història de la prodigiosa aventura, encabint-hi alguns afegitons sensacionals per agençar-la; i acabà amb la descripció de còm deixà Becky i continuà una eixida d'esploració; còm seguí dues avingudes, tan enllà com li permeté el seu cordill d'estar; còm en seguí una altra en tota la llargada del cordill, i estava a punt de entornar-se'n quan llucà una taqueta llunyana que semblava claror de dia, i deixà el cordill, i anà a les palpentes envers ella, i empenyé cap i espatlles enfora d'un trau i veié l'ample Mississipí que el vorejava. I, només que hagués estat de nit, no hauria vist aquella taqueta de claror, i no hi hauria tornat a explorar el passadís! Digué còm es féu enrera en cerca de Becky i li comunicà la bona nova, i ella li digué que no la impacientés amb aquelles poca-soltes, perquè estava atuïda, i sabia que estava per morir, i li venia de grat. Descrigué còm havia maldat amb ella i l'havia convençuda, i còm Becky gairebé morí de joia en haver anat a les palpentes fins a l'indret on veié, talment, la blava taqueta de la llum del dia, i còm ell, d'una embranzida, eixí del forat, i després l'ajudà a ella a fer-ho; còm segueren allí i cridaren d'alegria; còm uns homes passaren en una barca, i Tom els cridà i els digué llur situació i llur famolenc estat; com els homes no cregueren, a la primeria, la bròfega història, «perquè», digueren, «us trobeu cinc milles més avall d'on és la cova», i després els pujaren a la barca, remaren cap a una casa, els donaren sopar, els feren reposar fins a dues o tres hores després de caure la nit, i en acabat els portaren al poble.

Abans que albegés, el jutge Thatcher i el grapat de cercadors que eren amb ell foren descoberts dins la cova, per la pista de fil d'empalomar que havien anat deixant al darrera, i hom els assabentà de les grans noves. De tres dies i nits de tràfec i de fam dintre la cova, hom no se'n podia desempallegar de cop i volta, com Tom i Becky no trigaren a descobrir. Feren llit tot dimecres i dijous, i semblaven esdevenir més atuits i gastats a cada moment. Tom s'aixecà una mica el dijous, anà al poble el divendres, i gairebé estigué del tot refet el dissabte; però Becky no es desencambrà fins el diumenge, i en acabat semblà que hagués sofert una malaltia exhauridora.

Tom s'assabentà de la malaltia de Huck i anà a veure'l el divendres; però no pogué ésser admès a l'alcova, com tampoc el dissabte ni el diumenge. En acabat fou admès diàriament; però li advertiren que no digués un mot de l'aventura i no tragués cap tema de conversa excitant. La vídua Douglas en romania a la vora per veure si obeïa. A casa seva Tom s'enterà de l'esdeveniment de Cardiff Hill, i de còm el cadàver de l'home esparracat havia estat descobert al riu, per atzar, vora l'embarcador: potser s'havia ofegat mentre procurava fugir.

Al cap d'una quinzena de son rescat de la cova, Tom eixí a visitar Huck, que ja havia guanyat prou fortalesa, aleshores, per a sentir una conversa excitant; i Tom en tenia una d'amanida que l'interessaria, a son juí. La casa del jutge Thatcher es trobava en el camí que seguia Tom, i s'hi aturà a veure Becky. El jutge i alguns amics es posaren a enraonar amb Tom, i algú li demanà irònicament si no li plauria de tornar a la cova. Tom digué que sí; que li semblava que ho trobaria tot pla.

El jutge digué:

- Bé, n'hi ha d'altres com vós, Tom: no en tinc el menor dubte; però ja ens n'hem captingut, d'això. Ningú tornarà a perdre's en aquella cova.

- Per què?

- Perquè, fa dues setmanes, vaig fer armar amb plaques de ferro, i tancar amb tres panys, la seva portassa; I en tinc les claus.

Tom es tornà blanc com el paper.

- Què passa, minyó? Ei! Veniu, qualsevol! Porteu un vas d'aigua!

L'aigua fou servida i tirada a la cara de Tom.

- Ah! Ja us heu retornat. Què teníeu, Tom?

- O jutge! És que Joe l'Indi és a la cova!

Capítol XXXIV

Al cap de cinc minuts les noves s'havien escampat, i una dotzena de barcades d'homes feien llur via a la cova de McDougal, i el vaporet, ben atapeït de passatgers, no trigà a seguir-los. Tom Sawyer era a la barca on anava el jutge Thatcher. Quan la porta de la cova fou oberta, un patètica vista es mostrà en la penombra opaca de l'indret: Joe l'Indi jeia estirat a terra, amb la cara arran de l'escletxa de la porta, com si sos ulls dalerosos haguessin romàs clavats fins al darrer moment en la llum i la vida del món lliure del defora. Tom en fou commogut, perquè sabia per experiència còm havia sofert aquell malanat. Sa compassió es desvetllà, però tanmateix experimentà una ufanosa sensació d'alleujament i de seguretat, aleshores, que li revelava, en un grau abans no valorat abastament, quína considerable càrrega de por havia pesat damunt seu d'ençà del dia que va alçar la veu contra aquest sanguinari bandejat.

El coltell de caçar de Joe l'Indi era al seu devora, amb la fulla mig partida. La gran post que hi havia al peu de la porta havia estat estellada i feta miques amb tediosa tasca. Inútil treball, tanmateix, perquè la roca viva formava una llinda al defora, i sobre aquest material obstinat el ganivet no havia aconseguit res: l'únic mal se l'havia fet el ganivet mateix. Però, baldament no hi hagués hagut cap destorb de pedra, la tasca hauria estat així mateix inútil, perquè, si la post hagués estat foragitada del tot, Joe l'Indi no hauria pogut encabir el seu cos sota la porta, i ell ho sabia. Així, doncs, només havia estellat aquell indret per fer una cosa o altra, per passar el temps ronsejador, per esmerçar en quelcom les seves torturades facultats. Ordinàriament hom podia trobar una dotzena de caps de candela plantats a les escletxes del vestíbul, on els excursionistes els havien deixat; però ara no se'n veia cap: el presoner els havia anat cercant i se'ls havia menjats. S'havia enginyat, també, per atrapar unes quantes rates pennades, i se les havia menjades així mateix, no deixant-ne sinó els unglots. El pobre malanat havia mort de fam. En un indret d'a la vora, una estalagmita havia anat alçant-se de terra, segle darrera segle, bastida per la gota d'aigua de l'estalactita que tenia al damunt. El captiu havia trencat l'estalagmita, i havia posat damunt el socot una pedra, on tenia obrada una mica de concavitat, per recollir la preciosa gota que queia una vegada cada vint minuts amb la paorosa regularitat d'un so de rellotge: una cullaradeta petita cada vint-i-quatre hores. El degotís ja hi era quan les Piràmides foren noves, quan Troia caigué, quan foren posats els fonaments de Roma, quan Jesús fou crucificat, quan Guillem el Conqueridor creà l'Imperi anglès, quan Colomb navegava, quan el carnatge de Lexington era «una nova». Ara hi cau, i seguirà caient quan totes les coses que diem hagin romàs en la tarda de la història, i l'hora baixa de la tradició, i seran engolides dins la nit espessa de l'oblit. Tenen, totes les coses, un fi i una missió? Caigué pacientment, la gota d'aigua, per espai de cinc mil anys, per trobar-se a l'abast d'aquella necessitat de l'efímer insecte humà, i té un altre important objecte a complir en deu mil anys venidors? Tant se val. Han passat una pila d'anys d'ençà que el desvalgut mestís baumà la pedra per recollir-hi les inapreciables gotes d'aigua; però, fins i tot avui, l'excursionista mira més estona aquella pedra patètica i aquella aigua de lent degotar que no pas les mateixes meravelles de la caverna: ni el mateix Palau d'Aladíno pot rivalitzar-hi.